Mundana-ment

Molts cops m’han preguntat  pel nom del bloc. Concretament per la paraula “mundà”. Quin significat li dono a mundà?  Terrenal... sense buscar un més enllà, no mundà.

Perquè? Cada dia ens ho fem més difícil. Sembla que li fem poesia a la prosa (en la manera d’actuar i parlar)  i deixem de fer poesia, per donar,  més motius, a carregar-se aquesta vida, que només, pel fet de ser viscuda, ja val la pena.

Llenguatge comú, el que utilitzem en converses amb amics, dialogant... sí. Un apropament a una vida que tots tenim, una hora o altra del dia, la que no és professional, la que és, finalment ; Família, amics, relacions... tot allò que ens deslliga d’imposicions i ens deixa mostrar-nos tal i com som, sense haver de pensar res més. Espontaneïtat. Per si algun dia, algú, cau en aquest espai en gaudeixi.

I em manifesto tal com sóc, perquè visc en aquest món i els meus problemes m’importen i els del veí també ( no per xafarderia, eh ). I perquè m’afecta el que m’envolta, em nego a viure aïllada a una vida que no em faci sentir, que no m’hipnotitzi, a vegades. Vull plorar, riure, apassionar-me, desmoralitzar-me, cridar, córrer, enamorar-me, passejar, patir, jugar, sentir el vent i deixar-me portar per ell (i les que em deixo....). Portar un pes a les espatlles constant i que es compensi constantment. Vull tenir defectes, virtuts, aprendre, ensenyar, estimar i que m’estimin. Mullar-me amb la pluja, compartir somriures, mirades, alegries, penes i tristeses, i sentir-me el més mundana possible per que d’aquesta manera és, com em sento més humana.

Vull viure mundana-ment.