espai mundà

Com que es tracta de Catalunya, no prendré precaucions (Xammar)

2012-01-09T11:41:00.000+01:00

Ja fa dies que tinc el pap ben ple ( Qualitat d'una cosa que conté tot el que pot contenir, que té tot allò que cal que tingui, sense mancar-li res). La millor manera de buidar el pap, és, dient exactament el que un pensa i, que consti, ho deixo anar a mode de reflexió personal.

Podeu llegir l'article complert a : http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=3208

Com li canteu al tió per què us cagui?

2011-12-22T21:25:00.001+01:00

Caguem el tió a Barcelona
Caga tió,
tió de Nadal,
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera
i el pollí a dalt del pi;
toca, toca, Valentí.
Passen bous i vaques,
gallines amb sabates
i galls amb sabatons.
Correu, correu minyons,
que la teta fa torrons,
el vicari els ha tastats
diu que són un poc salats.
Ai el brut, ai el porc,
ai el cara, cara, cara,
ai el brut, ai el porc,
ai el cara de pebrot.

i Caguem el tió a casa... (no l'he trobat igual)

Tió, tió
caga torrons, d'aquells tan bons
i una neula de tant en tant,
que vagi cagant, que vagi cagant,
una ampolla de champany
(ara seria cava) però el temps no entén de rimes i costums, vés!

Al vespre. Màrius torres

2011-12-02T20:20:00.000+01:00

Al vespre

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens!

Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà.

Màrius Torres

Cada persona és un món i cada cap un misteri

2011-11-29T00:20:00.000+01:00

M'acabo d'estirar al sofà i he agafat una llibreta.Té la tapa taronja, un color que m'agrada. I la meva última adquisició un bolígraf de l'hotel de Madrid on he estat aquests dies. Us confesso que els agafo sempre. El barret de dutxa, els gels, pintes, raspall de dents, etc, tot el que sol estar al bany ho deixo pel pròxim habitant de l'espai. Escric fa estona i d'aquí a res s'acabarà la tinta del flamant i nou bolígraf cortesia de l'hotel.

El meu accent gironí ha trencat, per què enganyar-me ....-Catalana (afirmaven).¿Pero de dónde?(afegien)-.

Coses del català oriental, suposo (espero). De fet, es deu haver agreujat perquè quan vivia a Barcelona no em passava tant. Llavors em passava que a Girona em deien, "nena" com es nota que ara vius a can fanga i a Barcelona, "xata" com es nota que ets de Girona. O sigui..., que sempre m'ha tocat el rebre :-)

He conegut artistes d'arreu, la seva manera de veure les coses, ha aportat noves idees al meu petit caparró que poques vegades para de girar i relacionar constantment per acabar amb algun eureka....

Em va recordar a un poeta que vaig sentir un dia a Roses. I quan dic sentir, ho dic en tots els sentits... l'home s'emocionava, quasi donava la sensació que plorava, que estava depressiu i eufòric, transmetia tantes coses el seu humil, real parlar que als més sensibles i potser fins i tot als que no ho són, segur que va arribar. Necessitava, explicava, escriure poesia. Però de la poesia no podia viure, i va emprendre per poder seguir escrivint. Què feia ell perfectament? un home cult, creatiu, coneixedor de l'idioma, de les paraules, del significat de les paraules, doncs això: posar nom a les coses. I és que sembla que el vegi, encara, i em segueix posant la pell de gallina. http://elnombredelascosas.com/ Lo que se nombra adquiere fuerza, lo que no se nombra deja de existir...

Fernando Beltran, explicava que totes les coses tenen un nom natural, només falta trobar-lo. No us perdeu el seu web, de tant en tant m'hi arribo, també per la música que hi té, encomana tranquil.litat i repòs

Desde aquí un beso y sigue escribiendo poesía... y buscando los nombres de las cosas, su significado natural para poder seguir haciendo lo que a tí te apasiona y así nos lo descubriste.

Com ell, de ben segur, hi ha molta gent... de moment no he vist un discurs tant sentit en la meva, ja, mitja vida.

Classificació 0.0

2011-11-13T18:39:00.000+01:00

Xarxa social en tenim tots, més o menys gran. La del dia a dia que genera relacions, les que siguin, a un nivell petit. Si ho fem extensiu a la xarxa social a la XARXA què passa?, només que es fa més gran... la relació ve a ser la mateixa .

En resum, i a la meva manera de veure (sempre) Hi ha tres tipus de persones:

les 2.0: Es relacionen en la vida real amb totes les eines que l’evolució posa al seu abast. Entenen el funcionament de les “noves tecnologies”, del que els pot aportar aquesta manera de relacionar-se que no deixa de ser una manera més al món ... -ni nova, ni vella- hi són. Canalitzen, en veuen les segmentacions, les aprofiten.
les 1.0: han entrat a la xarxa social. No li acaben de veure la utilitat... potser no han volgut anar més enllà i es troben millor sense utilitzar-la. Però l’han provat.
les 0.0: aquestes persones, a més de viure en la ignorància critiquen el fet de que la gent, segons ells, malgasti el seu temps dins la xarxa. No només no en volen saber res, sinó que a sobre s’atreveixen a criticar i mofar-se de qui les utilitza, sigui pel fi que sigui. Consideren la xarxa un microclima que en realitat no serveix per res, només per distreure i perdre el temps.

Punt 1. Hi ha gent que només es relaciona dins la xarxa. Com comunicaran les empreses 0.0 a tota aquesta gent? I les que només aposten pel 1.0?

Punt 2. S’ha plantejat un polític que ni en somnis arribarà a fer un porta a porta; A passar el rastell si no passa també per la xarxa, entenent-la?

Punt 3. S’ha plantejat algú d’aquests 0.0 o 1.0 que la única manera d’arribar a aquest mercat és sent-hi.

Punt 4. S’ha plantejat algú quina projecció personal i vàlua que queda amagada o surt a la llum molt més tard. Si veu la llum i que el seu talent, les seves idees, els seus estats i les coses que li passen pel cap li poden interessar a algú?

Em venen al cap infinites finalitats que no acabaria el post, i em passaria de paraules d’un article. Però anem tard.

Hi esteu d’acord? Vinga! A opinar que per això hi som ...

Eterna-ment

2011-11-04T09:39:00.000+01:00

I qui ho diu que res dura eternament? On, quan, posem fi a l'eternitat?
Vell, Bell

Trobareu l'article a:

http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=3014

blether – Un chat privado para usuarios de Twitter

2011-11-01T20:18:00.000+01:00

blether – Un chat privado para usuarios de Twitter

Mafalda escriu al twitter... els 140?

2011-10-27T21:32:00.004+02:00

Basta de Censu ! o se le acabó la pintu, o no pu termi por razon que son del domin publi

El tennis

2011-10-06T21:17:00.000+02:00

Als 4 anys vaig començar a jugar a tennis, no recordo les copes, ni les medalles; com són, la forma, ni tan sols les miro quan vaig a casa els pares i entro a la meva antiga habitació. Però sí en recordo una en especial. És un nen (curiós) amb una raqueta, gorra, cara rodona i molt cofoi. A sota la inscripció, en realitat no hi ha cap títol de campiona o sots campiona. Aquella, la meva primera copa, no posa res ... i posa molt; Posa: Per la Cris Trias. Tenia 6 anys i el meu entrenador, en Joan Torra me la va donar.

En pocs anys vaig començar us ascens que va quedar truncat als 16 anys, tot i que fins als 22 no vaig deixar de jugar, com a mínim, el campionat provincial per equips. M’encantava entrenar, provar nous cops, noves maneres d’adaptar-me a la pista. La sensació que tenia al entrar i notar com pujava per moments la concentració al piloteig inicial. Sabia que ja estava concentrada, quan cantava. Estudiar a l’adversària, saber-me sola amb tot el que havia entrenat i decidint en pocs segons què, com, quan i per a quin pròxim cop preparava l’anterior cop. Estratègies en cada punt. I intentar guanyar aquella partida que era la única cosa que existia. I si més no, lluitar sempre.

Bé, el meu fer va ser recompensat d’una manera especial fa pocs dies. El dimecres vaig trobar-me un antic entrenador i quan li van preguntar... però jugava bé? Va contestar: corria molt, lluitava tot. Cert, i poca paciència, arribava un moment en que havia d’arriscar, sempre amb la dreta (inconscient no ho era), amb cops genials que van portar a la Federació Catalana de Tennis de l’època a reclamar-me per anar a Barcelona quan tenia 9 anys. Però això no va ser possible. No m’hi van deixar anar.

Ni bona, ni dolenta. Lluitadora i guanyadora, també. (ho diuen les copes). Però l’important era la lluita, el córrer, el no donar una pilota per perduda i amb aquest esperit he de poder seguir i segueixo. I amb l’esperit de lluita i d’esforç que dóna l’esport, saber guanyar i perdre, amb aquest esperit d’aprendre dels errors i tornar a competir, tots hauríem de tirar endavant.

I no és Nadal. Però és Sagarra

2011-10-02T23:14:00.000+02:00

Un dia em van dir que aquest poema hauria de ser de lectura i estudi obligat per a tots els nens i nenes en edat escolar. A casa encara no l'han recitat mai...
Poema de Nadal
cant final

Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!...
I fa mol temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un recó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

Josep Maria de Sagarra

Què... admiro

2011-09-30T22:57:00.000+02:00

Ahir escoltava a Vinyet Panyella mentre ens feia una mica d’introducció del que era el seu poemari que va guanyar el 34è premi Miquel de Palol de Poesia als premis literaris Prudenci Bertrana de Girona. Parlava de passió, carn i sang. I què més pot inspirar aquests grans escriptors que transformen les lletres en art?. Sempre els he admirat.

Pot ser poètica la prosa? Ahir semblava que no. Pot ser rica la parla oral?. Ahir també semblava que no. Pot ser, en canvi, igual d’entenedora. I aquí m’he quedat.

Mirat des de lluny, molt lluny, sembla que l’artista pot expressar qualsevol cosa ... Què els fa ser autèntics pintors de murals i petites línies ; Escultors de fang , pedra, elements ... amb la paraula. Com són capaços d’expressar bellament tristors i pors, suavitzar alegries , redescobrir olors. Són autèntics mags; Màgiques les paraules, màgica la llengua. Retroben paraules donen el to adequat fora del seu context natural i que acaben lligant, com per art d’encantament, provocant encantament a qui les rep; Dibuixant imatges perfectes que es construeixen pausadament en cada fragment.

Pregó de la Festa Major de Santa Coloma de Farners 2011 per Quim Torra

2011-09-23T01:45:00.001+02:00

Disponible el pregó de la festa major 2011 a : http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=2871

Bona Festa Major!

Han recollit els carrers

2011-09-20T02:24:00.001+02:00

He esborrat 10 vegades el que havia escrit en aquesta finestreta del blogspot... sempre ho faig així. Em dóna la sensació que és més autèntic. El que vull que sigui aquest espai. Avui no tinc ni fred ni calor, per dir-ho d'alguna manera... no estic ni fu ni fa, ni sol, ni mi, ni re... normal, tranquil.la, reposada, tocava escriure quan he vist que l'últim post és de principis de juny, ja em val... No us oblidava eh... més aviat m'he oblidat de posar en solfabloc totes aquelles coses que m'han passat aquests tres mesos, que no són poques. I és que ni el mi , ni el fa, ni el re tocaven a Bach. I és que ni podia ... tenia el do i el re sostinguts. Havia escrit a la lluna i li explicava l' impotència que em suposava voler escriure i no poder.... com faig sempre, amb els ulls clucs i deixant-me portar, pensament darrera pensament, sense pensar en res i despullant sons que ara mateix m'envolten.

I fa mitja hora que tecleja i encara no ha dit res. Doncs no, i què més dóna. Potser és aquesta tranquil.litat, tot dormit, silenciós. Els carrers no hi són. Demà els tornaran a posar. Però aquesta és la meva hora abans no m'envaeixi, del tot, la son.

I si he de dir alguna cosa que sigui serena, dolça i transmeti sensacions. I si he de dir alguna cosa que serveixi. I si he d'obrir els ulls per trobar, o més ben dit comprovar que la " r " del teclat, que el meu nebot va arrencar, hagi sigut escrita. I si he de parlar amb vosaltres que us sentiu còmodes.

I ni que sigui per dir-vos bona nit i que descanseu.

Ben trobats, un petó.

Mundana-ment

2011-06-03T12:56:00.000+02:00

Molts cops m’han preguntat pel nom del bloc. Concretament per la paraula “mundà”. Quin significat li dono a mundà? Terrenal... sense buscar un més enllà, no mundà.

Perquè? Cada dia ens ho fem més difícil. Sembla que li fem poesia a la prosa (en la manera d’actuar i parlar) i deixem de fer poesia, per donar, més motius, a carregar-se aquesta vida, que només, pel fet de ser viscuda, ja val la pena.

Llenguatge comú, el que utilitzem en converses amb amics, dialogant... sí. Un apropament a una vida que tots tenim, una hora o altra del dia, la que no és professional, la que és, finalment ; Família, amics, relacions... tot allò que ens deslliga d’imposicions i ens deixa mostrar-nos tal i com som, sense haver de pensar res més. Espontaneïtat. Per si algun dia, algú, cau en aquest espai en gaudeixi.

I em manifesto tal com sóc, perquè visc en aquest món i els meus problemes m’importen i els del veí també ( no per xafarderia, eh ). I perquè m’afecta el que m’envolta, em nego a viure aïllada a una vida que no em faci sentir, que no m’hipnotitzi, a vegades. Vull plorar, riure, apassionar-me, desmoralitzar-me, cridar, córrer, enamorar-me, passejar, patir, jugar, sentir el vent i deixar-me portar per ell (i les que em deixo....). Portar un pes a les espatlles constant i que es compensi constantment. Vull tenir defectes, virtuts, aprendre, ensenyar, estimar i que m’estimin. Mullar-me amb la pluja, compartir somriures, mirades, alegries, penes i tristeses, i sentir-me el més mundana possible per que d’aquesta manera és, com em sento més humana.

Vull viure mundana-ment.

Dia... a dia

2011-06-02T23:14:00.002+02:00

Com que tinc la grip (i us podeu guardar la broma fàcil) i estic feta un nyap, escriuré un nyap per acabar d'arreglar-ho tot.

Va no, no , no va, Cristina, escriu alguna cosa positiva.. Va, va tira enrera nena.... va 7 dies. Val pepita grilla. Començo pel dijous passat?, Sí, noia va.... Va farem l'esforç... 7 dies.

Dijous passat: no recordo res. -No va passar res?- Bo no, m’enrecordaria -I dolent?- No. Que també m’enrecordaria., un dia.

-Va tira endavant dona!. Divendres.- Ostres, divendres si.. -Què va passar divendres?- um, ah, bé només que la nena petita anava amb el braç enguixat, després de treure-li les crosses la setmana passada i no podia fer gimnàs i em van trucar del cole que li havien obert la parpella d'un cop d'stick, un bon dia també...

-Va dona busca, busca... (val més que no li recordem divendres ) el deixem, va. Passa cap el dissabte.-

-Dissabte, va.- Dissabte tenia bateig, molt divertit, sí. -Bé! alguna cosa bona, veus-... si... si no hagués caigut escales avall al parking i hagués agafat aquest refredat que ara no em deixa ...-( passem al diumenge?, no hi ha per on agafar-la )-

-I diumenge?,- diumenge... ep! dissabte va guanyar el Barça (sort d'en Pep)... ai , érem al diumenge, oi?, diumenge res, va fer sol, va fer un bon dia.... (ai que segueixo pensant no m'atossiguis!) vaig anar a la platja una estona, si, tranquil.litat. Mira! un bon dia diumenge ( qui no es consola és perquè no vol...)

-Tot millora veus, va dilluns- agggg . –ag?- dilluns, les 9 del matí, trucada del cole: la nena petita s'ha trencat tota la dent del davant... s'ha de dur a enganxar, comenten... a enganxar? corre, truca, baixa, posa la dent amb llet, recull, la nena plorant cap al dentista (jo no, però no perquè no en tingués ganes) li enganxen la dent!! bon dia el dilluns també... una cara com un mapa. L'ull, la parpella, el llavi i la dent i el braç ... i clar, ens visiten els polls..., a la nit cura de polls intensiva i a trio, les tres amb bossa del caprabo al cap. Vigilant, és clar, l'ull, la parpella, el llavi, la dent i el braç.... que et sembla passem del dia? (quasi que li diem que si, no?)

Dimarts. Un altre dimarts, feina i més feina. Recollir les nenes i em criden pel carrer... , “oyeeeeee a esa niña le han echao mal de ojo!” Ja la tenim armada!, sort que no sóc d’aquestes coses. Mama que vol dir això, què vol dir que m’has de comprar una creu de què ha dit? De Caravaca nina... però no pateixis... deixa-ho. I va callar, dels cops que duia suposo, no hi està mai de callada! . Jo ....Constipada (molt, ja) però bé.. bon dia. Tampoc res d’especial eh, no et pensis!!

Dimecres, era ahir... ahir, uf ahir... es va espatllar la rentadora i el desaigua de la dutxa tampoc no anava. També va ser divertit, fregar tres vegades tot el pis inundada tota la cuina... un bon dimecres.

(-Ja veieu que ja fa estona que no dic res, qui li diu alguna cosa...?Pensarà seguir, només li queda un dia...-)

I Avui ... Un gran dia i escric un nyap perquè com podeu comprovar no hi ha més remei.

Visca el positivisme!!

No hi ha vida sense home i dona

2011-05-31T18:14:00.000+02:00

“No hi ha vida sense home i dona, però no els tractem com a perpetuació de l’espècie, sinó com un ens individual amb allò que cadascú té de particular i interessant.”

E. Xargay

No sé per què però al llegir aquesta frase he anat a buscar llibres que hi he relacionat, potser sense to ni só, però m’he deixat guiar i he agafat “Elizabeth Costello” de Coetzee i “La insostenible lleugeresa del ser” de Kundera.

Coetzee:

“En un diàleg entre home i dona de Coetzee: L’home no és seduït per què la seva voluntat de resistir-se sigui vençuda, sinó per què el fet de ser seduït és un plaer en sí mateix.

Penses que els homes i les dones som dues vides paral.leles i que mai ens trobarem? . Xargai respón

I ser diferents, és dolent? . Xargai respón.”

Kundera:

“En el món de l’etern retorn, cada gest suporta el pes d’una responsabilitat insostenible. Aquest és el motiu pel qual Nietzche va anomenar la idea de l’etern retorna la càrrega més feixuga.

La càrrega més feixuga ens malmet, ens doblega sota el seu pes, ens esclafa,. Però en la poesia amorosa de totes les èpoques la dona desitja rebre la càrrega del cos de l’home. La càrrega més feixuga és, doncs, alhora la imatge de la més intensa plenitud vital. Quan més feixuga és la càrrega, més a prop de la terra està la nostra vida, i esdevé més real i veritable.”

Si la càrrega més feixuga fos l’home i quan més forta és la càrrega, més intensa és la plenitud i més a prop de la terra som, serà quan més sentim la força de la vida i de les relacions i per tant ens “necessitem” com diu Xargai: No hi ha vida sense home i dona

I, sí, Coetzee preferim les sensacions a les idees i el tangible a l’abstracte per què també ens porta més a prop de la terra i a una vida més plena, real i veritable.

Tenia prou gana, com per allargar l ‘hora de dinar,…però començava a ploure i em refrescava amb l’airet que entrava per la finestra. La pluja era fina i es deixava entreveure gràcies a un pi que tenen plantat els veïns del davant . Sinó, tampoc l’hauria vist…

Discussió continua. Polèmica servida. Bla Bla Bla

2011-05-25T20:23:00.000+02:00

Discussió continua. Polèmica servida.

Vaig començar fa un any, més o menys a utilitzar les xarxes socials sense pensar a què em portaria tot això. Sí que sabia que, el que volia, era descobrir com i què feien els que ja hi eren. Aprendre’n el funcionament.

De mica en mica incorpores una tecnologia que et permet fer el que vulguis, tingui o no tingui interès. (per uns o altres)

Entro en una nova manera de relacionar-me. Un repte; Ser jo mateixa. Anònima. A què em portaria tot allò que començava a observar?, un nou món?, el mateix món?, el món, al final, sense distinció.

El desconeixement per part de la gent que no vol entrar a aquesta "nova tecnologia", en diuen ells, els fa dir coses com: ho considero una pèrdua de temps; altres... bestieses (molt generalitzades). Menda, ho considera una no evolució i un tancament extrem de mires, com aquell que passa la vida sense tenir en compte el que passa al seu voltant, cosa no natural, l’humà per naturalesa ha de relacionar-se, i sinó llegiu que els passa als personatges de Sánchez-Piñol a “la pell freda”.

Però la realitat és la por. És la por!?, la por a ser com un és, la por a mostrar-se públicament amb defectes i virtuts, a donar opinions, sense sentir-se superior d’entrada ..., a acceptar crítiques i a acceptar elogis ... a relacionar-se d’una manera diferent.

I parlem de web 2.0, no de penjar fotografies al facebook i felicitar els aniversaris (que també hi ha diferència).

La majoria (dels que no hi són) volen aparentar ser perfectes (no saben que ja sabem que no ho són?) i aquest mitjà no ho permet. Inconscientment, intuïtivament, no s'hi acosten, s'autoexcusen: “ tinc prou feina” ( a si?) I no en fan prou... desqualifiquen als qui les utilitzen, dóna igual la fi i el perquè. Preguntes se’n poden fer... I què aporta?. Ni un què puc aprendre? (ja ho saben tot).. En fi, per ignorància. Fàcil criticar una cosa que ignores.

Des de la ignorància no es va enlloc.

Us invito, doncs, a deixar de ser ignorants al món i ser crítics des de l’observació, el coneixement i la interacció. No, per què sí.

Post arreglat.

Màrius Torres. Cançó a Mahalta

2011-05-25T18:26:00.001+02:00

Màrius Torres. A baix del Post teniu en Llach cantant-la. Gaudiu-la.

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

Tu que m'has descobert el corriol que mena
al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena
és que jo també tinc records!
Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni
pels meus camins no tan suaus.
Potser la teva passa tan manyaga assereni
els gorgs, els erms i els afraus
i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
i un doble paradís perdut.

Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.
Fins la paraula més difícil, els teus fulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.
Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.
I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.

Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit;
com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d'una oreneta
sobre la vall;
com una mica de musica
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;
així t'escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament.

Tu, que sempre m'aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?-

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.
Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.

L'aire del teu silenci passa en mi
com en el prat un vent d'ales d'àngel o lliris.
Estrella del matí,
fes-me oblidar que em moro de que em miris.
Sóc la gota de rou que t'estimava ahir.

màrius torres

La societat del coneixement que anomenen tant?

2011-05-18T11:53:00.000+02:00

La societat del coneixement que anomenen tant?

I això a twitter i blogs per no dir Facebook (el diable?) i anomenar les més utilitzades.

De la mateixa manera que s’atreveixen els guru’s de twitter, els que dominen l’art de la comunicació 2.0 o això pretenen fer-nos creure i ens alliçonen i ens expliquen què i com fer-ho. Podríem dir que són ells els primers que no ho fan? A Vostès Senyors no us cal. Ja veig.

Tots coincideixen en la interacció, cosa que per ells, exceptuant el seu voltant més immediat (el necessari i no ens expandíssim...) en el millor dels casos, pels demés és pecat original (que no és el de Sostres i la llista del Caprabo...) interaccionar. La majoria de vosaltres guru’s… deixeu que pugin els seguidors per després interaccionar com?

Per DM? Seguiu a pocs... en general, poques respostes veig.

RT? Si us anomenen feina feta sí (i costa, també), sinó… no val mai?? la pena.

Pugen el nombre de Twits? La diferència entre número de seguidors i twits realitzats no és la correcte? Maten les estadístiques? Matem els que hi som?

De la mateixa manera que ells s’atreveixen a jutjar als demés, jo els jutjo a ells. Tampoc ho feu bé. De fet, per mi ho feu igual de malament que als que critiqueu o intenteu ensenyar. Utilitzeu l’eina twitter per marketing pur i dur, unidireccional, com a titular, de fet no us deixeu conèixer, no cal oi?

Demanem proximitat a la política, són els polítics els únics que han d’interactuar a twitter o el diàleg es fa entre dues persones, tres i sobre qualsevol cosa ... necessàriament han de ser els polítics els únics que han de contestar?

Tampoc contesteu als comentaris dels blocs, tampoc hi ha resposta (són absurdes?) pobrets de nosaltres...

Sempre he pensat que s’aprèn de tothom, de fet, us he llegit i això també ho dieu... Què falla doncs? Si parles massa, interacciones massa, si parles poc no ho fas bé, si és una mica ...massa poc.

És fàcil veure la palla a l’ull aliè?

Deixe-vos estar d’històries, un famós ho és a twitter, al bloc, a la 0.0 i a ...

Silencis diferents

2011-05-16T19:07:00.000+02:00

Nova entrada a El Matí Digital Silencis diferents . a El Matí digital

Honorables. Cartes a la pàtria perduda. Nou llibre de Quim Torra i Pla

2011-05-05T12:46:00.000+02:00

Honorables. Cartes a la Pàtria perduda. Nou llibre de Quim Torra i Pla . "Retrats Literaris de 20 Honorables catalans"

La primera presentació amb Joan Capdevila i Esteve, director d'El Matí Digital , tindrà lloc el proper dimarts, 10 de maig a 2/4 de 8 del vespre a l'Ateneu Barcelonès, Canuda, 6, Barcelona

Festa del Cor. Dimarts de Farners

2011-04-26T09:23:00.001+02:00

Els trabucaires d'en Serrallonga a la set del matí ja ens han despertat i apa! tots en dança!! que la festa del coro ha començat.
Salut i feina per tot el nostre poble ens desitgen aquest any. (més que mai!)

Fotos de la Selva Comunica d'anys anteriors www.laselvacomunica.cat

Us deixo el Popurri. L'explicació de la festa la trobareu al final del Post. Bon dia!!

Amb el to de diferents cançons ...

1. Alegria, que és festa major

El popurri anem a començar,
escolteu totes les lletres que hem preparat
per tots els que heu vingut.
Volem fer-vos riure una estona i que ningú quedi esparverat.
I que tots ens ho passem molt bé en aquest dia tant assenyalat.
ti ru ri, ru ri, ru, ri, ti ru ri, ru ri, ru ra, ara agafarem el to
ti ru ri, ru ri, ru, ri, ti ru ri, ru ri, ru ra, comencem amb la cançó.

2. Yellow submarine. The beatles

La piscina s'ha obert, tothom nedarà a cobert
a la sauna ens trobarem, la panxa baixar potser podrem.
La gimnàstica podrem fer, pedalar molt fort ens anirà bé
però potser l'oposició, els farà tancar la instal.lació.
Tot el poble pot anar a nedar si pot esquitxar el que fan pagar
esperem que pugui funcionar i no haver de tornar
a la gorga d'en Vilà.
http://www.panoramio.com/photo/44650218

3. Coses de l'idioma. La Trinca

Al maig tindem les eleccions, i si no sabeu a qui votar
farem unes explicacions i els dubtes podreu dissipar.
Penseu que tots volen cobrar, haurem d'escolta
per poder escollir els candidats i que ningú ens pugui cardar:
Es presenten el nous Convergents
ells són els que manen fa molt temps.
També venen els Republicans
però resulta que molts del que són ja manaven abans.
Després ve el grup dels Socialistes
molt follón per poder tancar llistes.
la C.U.P. els lliberals i el P.P.
es presenten per poder entrar i així manar també.
Els del Coro ens volem presentar
diuen que no ens volen acceptar
Es veu que el cantants de Caramelles
no complim paritat a les llistes, falten femelles.
Si us plau, aneu tots a votar,
perquè després no us podreu queixar

4. La Bella Lola. Havanera

Quan el govern ens va avisar que ens trauria el "xec nadó"
la gent els hàbits va canviar i ara utilitza sempre el condó.
No hi ha diners ni aquí ni allà
i la hipoteca serà difícil poder pagar.
Embargaran i el pis perdrem
però el problema serà que encara diners deurem.
L'Ajuntament res no pot pagar i l' Auditori no s'ha acabat
i el museu de Can Gironès s'acabarà al dos mil trenta-tres.
Però com que són tan bona gent
ara els impostos podrem pagar fraccionadament,
però els diners ens gastarem amb les vacances
i a la tardor ja no en tindrem.

5. Botifarra de Pagès. La Trinca

Ja portem un xic de temps que els culés estan contents,
el Barça el millor del món i el Madrid un segundón.
En Mourinho i el Madrid ens volen acollonir,
però si ens toquen els bemols els hi fotrem cinc gols.
Un , dos , tres, quin fantasma el portuguès.
Cristiano i Florentino, no sigueu tan bocamolls
i aixequeu tots dos les mans,
comenceu a saludar amb els cinc dits de la mà.
I al Farners li surt tot bé, va guanyant a regional,
fitxarem en Guardiola, ben segur que ens vindrà,
quan es vulgui jubilar.
Pep, Pep, Pep, Pep
al cos tècnic de can Barça hi tenim un colomenc
i li volem demanar, que ens faci venir en Messi,
i en Piqué i la Shakira, a Farners a esmorzar.

6. Maria Isabel. Los Diablos

tenim una normativa de no passar de 110,
val més que venem el cotxe i que anem tirant a peu.
Farem molta més via i no es podran multar
val més que viatgem amb bici o amb el burro català.

Si un viatge fem anem-hi contents
molt difícil és tenir accidents
però cal vigilar no deixar la pell
si vas gaire lluny pots morir de vell,
més de sis hores podem tardar
per anar d'aquí a Perpinyà

7. El meu avi. Havanera

En aquest nostre país, ara tot són prohibicions
no podem fumar ni beure, ja n'estem fins els cordons.
Els del temps dels nostres avis, aquells sí van tenir sort
feien córrer el mam a dojo, i el tabac, a dret i a tort.

Si tu vols fumar, has de vigilar,
no estar en un lloc públic, ni en un lloc tancat
i és que els fumadors, han quedat cardats,
han tingut la culpa, les Autoritats

http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-3068-cat-caramelles_a_santa_coloma_de_farners.htm

El meu País . Martí i Pol

2011-04-22T17:46:00.000+02:00

http://www.youtube.com/user/CristinaTriasM

Per què em presento

2011-04-19T10:14:00.001+02:00

Ermita de la Mare de Déu de Farners

Barcelona Decideix #bcndecideix Felicitats, omnium

2011-04-10T23:13:00.001+02:00

Twitpic - Share photos and videos on Twitter

2011-04-10T23:12:00.000+02:00

Twitpic - Share photos and videos on Twitter

Avui hi he tornat

2011-03-21T17:51:00.002+01:00

Nova entrada a www.elmati.cat

Sanitat. Rosa Núria Aleixandre (senadora) Vs Marina Geli (Consellera)

2010-11-19T18:04:00.001+01:00

Rosa Núria Aleixandre (senadora) Vs Marina Geli (Consellera)

Fa un mes més o menys suposo que recordareu que stic.cat va tenir la iniciativa de fer una entrevista a twitter entre candidats al Parlament de Catalunya i els usuaris de twitter. Aquell dia la cosa no va anar massa bé. I moltes preguntes van poder ser contestades perquè no van entrar dins de la web.

Bé, jo uns dies més tarda vaig fer les preguntes a Marina Geli per encàrrec de Rosa Núria Aleixandre (una no sap de tot) i les preguntes van ser aquestes:

Rosa Núria Aleixandre pregunta a través del meu twitter a Marina Geli:

1.Algun de la infinitat de protocols que s'han posat en marxa ha estat avaluat en paràmetres de salut i econòmics? Per a qui?

2. Si continuen en el govern continuaran tenint que fer deixar diners als col.legis de farmacèutics per poder pagar a les farmàcies els medicaments?. la conselleria paga a mes de 30 dies?

3.I en el cas dels hospitals concertats que estan cobren a 30 dies que els passarà?

4. Les enquestes de llistes d'espera que estan fent son aleatòries i cegues?

Al cap d’uns dies la Marina Geli respon a les preguntes a través de twitter i evidentment dirigides a mi. Les seves respostes són:

1. Tots són i han estat avaluats en paràmetres de salut i econòmics.Segons àmbit, per diferents Dir Grals i Central de Resultats

2. Totes les enquestes de satisfacció que es realitzen des del CatSalut són aleatòries i cegues

3. Són endarreriments en el pagament x falta de liquiditat que s’estan gestionant. Mai ha mancat cap pagament. És transitori

4. Tenim nou conveni x incorporar serveis a la cartera de prestacions,seguint reconeixent el farmacèutic com a agent de salut

Aquesta és la rèplica de la Rosa Núria Aleixandre a Marina Geli després de llegir les respostes:

Doncs mirin, si la Sra. Geli, s'ho creu, viu en un altre món, que res té a veure amb la realitat del nostre sistema de salut, i sinó, no entenc com es poden dir tantes falsedats en tan poques paraules.

Enquestes aleatòries ?? quan vulguin preguntin als implicats com es fan algunes enquestes.

Paràmetres de Salut i econòmics? la "reto" a que els presenti i els puguem discutir.

Els endarreriments?, que pregunti, si s'atreveix, als responsables dels hospitals, ara que potser ja no li tindran tanta por de que no compti amb ells, i potser, li diran la veritat.

La cartera de prestacions... que publiqui, aquí, els fàrmacs antineoplàsics que no són finançats pel Catsalut en data 1 de novembre.

Si digues la veritat, fins hi tot, algunes de les accions les arribaríem a entendre però que enganyi!!!! NOOO !!!

I fins aquí, ara podeu parlar vosaltres o els implicats i anomenats, jo només transmeto aquest cop! La polèmica em sembla que està servida

Petita entrada

2010-10-19T10:01:00.000+02:00

No cal ser massa llest.... cal ser coherent, cal ser honest, cal tenir sentit comú i cal estimar Catalunya. Amb això n'hauriem de fer prou, no us sembla?

Lluís Companys i Jover . Pensem amb el cap i actuem amb el cor

2010-10-15T21:11:00.000+02:00

Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 -Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou un polític català. Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933), President de la Generalitat de Catalunya(1934-1940) És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.

Bon dia catalans, avui és l'aniversari de la mort de Lluís Companys. Una mort injusta i hores d’ara encara controvertida.

Una mort que ens ha de fer recordar que molts com ell han lluitat per el seu país fins la mort. No és el cas actual, gràcies a Déu , però si un exemple de l’època que a ell li va tocar viure.

Molts m’entendran quan dic que és igual quin color portem mentre l’enlairem dignament. Pensem amb el cap i actuem amb el cor. És l’amor a una terra que et veu créixer, a una gent que t’acompanya, a un sentiment que no t’abandona i que no el deixen fluir amb normalitat. Un ofec constant que t’atabala.

Voler ser qui som no té discussió, ser qui som és ser i voler ser és lícit i sentir-se còmode a casa, el més important.

Probablement Companys no va morir perquè ens baralléssim ; probablement Companys no va cridar Visca Catalunya perquè sí. Companys va lluitar amb el què en aquell moment tenia i nosaltres hauríem de pensar que és important fer honor a la seva memòria, i a la de molts altres que no van ser presidents, ni càrrecs importants, gent com nosaltres que treballaven per aixecar un país i mantenir-lo. Tot i que s’han capficat en que ja no existíssim , hem sobreviscut, no us omple d’orgull això? ens han fet sobreviure, hem d’estar molt contents del que ens han anat deixant les generacions anteriors.

I a mida que Catalunya ha anat canviant ens hi hem anat adaptant, canvis que sempre costen, però que s’aconsegueix salvar-los mirant endavant amb sentit comú.

Tirar endavant, tornar a il.lusionar-nos, construir, apassionar-nos, aprendre, fracassar, regenerar-nos. Això és el que toca ara.

Perquè, no veieu una realitat si us dic que Catalunya s’està abandonant?

Catalunya va donar un gir important després de la sentència de l’Estatut i a partir de llavors sembla que el “divide y vencerás” sigui el nostre propi lema... , doncs no! ho fem nosaltres.

Quan el clam de: “ Som Una Nació, Nosaltres decidim”, era una sola veu! què ha passat?... Qui ens entengui que ens compri eh.

Som i som Nació, tenim llengua, cultura pròpia, costums, tot allò que pot definir pàtria o nació i estem sota una Catalunya dispersa i allunyada de la unitat.

L’eina actual és el vot, i el poble té la veu. No seré jo qui us digui a qui heu de votar, molts sabeu el que jo penso, però sí m’agradaria dir-vos que ho heu de fer. És la manera, no ho veieu! No us n’adoneu!, esteu cansats?, jo també, no és excusa, desafectats? Jo m’il.lusiono penso que podem aportar més del que estem aportant. Penso que podem fer més del que estem fent, penso que tenim l’obligació de canviar allò que no ens agrada, penso que tenim el dret a decidir el nostre futur i desitjaria transmetre una mica de la meva il.lusió i creença en la nostra Catalunya, en les nostres persones que són l’ànima d’una Catalunya que veig abandonada al que serà ... o què serà!, què serà? , que sigui el que nosaltres decidim, i no m’agrada, no m’agrada veure que deixem de pensar de saber, saber i saber que podem fer-ho.

Nova entrada a www.elmati.cat Pensem amb el cap i actuem amb el cor

2010-10-15T07:28:00.000+02:00

Lluís Companys i Jover. Pensem amb el cap i actuem amb el cor .

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1853

Lluís Companys i Jover

2010-10-15T07:24:00.000+02:00

Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou un polític català. Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933), És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.

J.M.Asensio m'ha enviat això us ho comparteixo

Quinze d’octubre de mil nou-cents quaranta

Tan se val si feia sol, com si no
Va ser un dia trist
Va ser un dia de llàgrima viva
Un home es preparava descalç
Per morir trepitjant la seva terra
Tot dient Visca Catalunya
La dignitat d’un president es feia palesa
Fins i tot el so dels fusells que acabarien amb la seva vidaes silenciaven amb senyal de respecte era l`’assassinat d’un home que va estimar la seva Pàtria Catalunya
JMAsensio

Visca Catalunya!

Catalans il.lustres. Cultura Catalana

2010-10-05T13:10:00.000+02:00

Ahir no tenia son i vaig recordar que em van fer un regal, no fa gaire, d’un llibret fet per la Biblioteca de Catalunya. Podeu trobar l’edició electrònica a www.eapc.cat/publicacions/varia/Prat_de_la_Riba.

És una reproducció facsímil de l’obra editada per Tipografia Catalunya escrit per Josep Vallés a Barcelona any 1925.
Prat de la Riba va ser el primer President de la Mancomunitat de Catalunya (1870-1917)
Us escriuré el pròleg perquè crec que és del tot actual. I expressa molt bé moltes coses que es diuen i creiem molts catalans.

Biblioteca Popular, Biografia de Catalans Il.lustres

Diu així (i l’escric tal i com està):

“Si l’abundó i varietat de publicacions, llibres, revistes, periòdics, són una prova manifesta de la cultura d’un poble, bé podem assegurar que Catalunya poseeix aquesta qualitat en grau superior.

Però malgrat ésser tant abundosa la nostra producció literària, resulta un bon xic estrany i incomprensible que entre els nombrosos escriptors de nostra terra no n’hi hagi que dediquin el seu talent i energíes al conreu dels estudis d’Història i Geografia de Catalunya. Es que Catalunya està mancada d’Història? La té ben antiga i gloriosa. Nombrosos manuscrits i obres de molt mèrit i importància resten polsosos en els armaris de nostres biblioteques.

Dificilment es pot estimar la pàtria desconeixent la seva història.

Per a despertar aquest amor, hi hà per ventura alguna cosa més a propòsit que la lectura dels gloriosos fets realitzats pels vostres avant-passats, de nostres institucions i de “nostres coses”? Alguns catalans més d’una vegada han expresat l’extranyesa i disgust que els hi causava l’oblit i prostergació en que nostres homes de lletres teníen aquest importantíssim ram de la literatura.

Desgraciadament és massa crescut el nombre de catalans que tenen de la nostra Història un coneixement mols superficial o nul.

No és que nosaltres tinguem la pretensió d’omplir aquest buit, però si que volem, dins la modesta esfera de nostra acció, contribuir a la divulgació de la Història de Catalunya. D’entre ses glorioses pàgines escullirem els fets més importants; a més a més publicarem resenyes d’episodis, i donarem a conèixer les institucions de la nostra terra i totes aquelles coses mitjançant les quals tot català pugui assolir un ple coneixement de la influència i lloc preeminet en que sempre s’ha mantingut Catalunya entre les diferents regions de la peninsula ibèrica.

Per altra banda, res hi hà tant sugestíu per a la intel.ligència de la joventud ni res pot millor despertar en son cor l’amor a la pàtria, a la virtud i al treball que la lectura de les vides d’aquells grans homes que amb son exemple ens assenyalen el camí a seguir si volem ésser homes de profit per a nostra pàtria.”

Recull de Reflexions

2010-09-19T08:25:00.000+02:00

Nova entrada a El Matí Digital.

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1816

Arrels.

2010-09-11T19:18:00.000+02:00

Mirant per casa dins les caixes velles, que des de fa uns dies remeno he trobat un bocí de paper on hi havia aquesta poesia escrita en motiu i record a una persona. No sabia de qui era però internet fa miracles i ha resultat ser una cançó dels Esquirols. Crec que enalteix els valors, entén què és crear país i com anar deixant en herència generació darrera generació; costums, arrels, un fer i un sentir

Un bon dia per recordar tot això. 11 de setembre Diada Nacional de Catalunya.

Gaudiu-lo, Visca Catalunya!

Cal que deixi la meva casa

i prengui el bastó,
cal que amb una esperança,

trenqui la tristor

Faré una cabana de pedra i de fang,
on la terra em doni el seu guany

Clavaré les meves arrels

creixent de cara al cel,

donaré fruit abundós i l'hivern em despullarà;

de neu em cobrirà

neu que es fondrà poc a poc

Després de la lluita intensa,

vindrà el repòs
deixaré la terra adobada

pel meu esforç.

Els fills que em segueixin

potser marxaran,
però, vagin on vagin, constants,

clavaran les seves arrels creixent de cara al cel,

donaràn fruit abundós

Cal que deixi la meva casa ...

Els esquirols

Martorell, 10-03-1998

83 dies pel canvi

2010-09-07T14:07:00.000+02:00

83 dies pel canvi.

No es pot ser més sorrut!

A 83 dies pel canvi, pels que esperem el canvi i amb tota la polèmica generada al voltant del català va... i el Sr. President de la Generalitat de Catalunya fa un discurs bilingüe!!. Em vol dir què hi feia vostè el 10J amb una bandera catalana i reivindicant que SOM una NACIÓ. Em vol explicar que sent vostè per Catalunya, la meva NACIÓ? Té vergonya vostè Sr. Montilla?

Suposo que és electoralista, perquè amb l’entrada del Sr. Corbacho l’estratègia política del PSOE (ja no m’atreveixo a anomenar-los PSC, a cap!) és la d’aglutinar vots al voltant del cinturó metropolità de Barcelona, els seus únics votants fidels i a qui deuen tota mena d’agraïments. Només ens falta que ens aterri d’aquí a res la Ministra Chacón i els acabi de posar firmes, com deu haver après aquests últims 4 anys, quan ja Catalunya la va posar al Govern Espanyol, salvant el PSOE de perdre les eleccions.

ZP està al Executiu Espanyol, gràcies a Catalunya i als votants del llavors PSC-PSOE, tota una contradicció perquè ara sembla que, a les autonòmiques es presenta el PSOE, i tant tranquil. Qui els entengui que els voti #variantes 

Nova entrada a www.elmati.cat :"Jo no sóc independentista"

2010-09-04T13:17:00.000+02:00

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1772

Àvia

2010-07-09T08:39:00.009+02:00

Perquè crec que la vida de la gent que et deixa es valora pel que fa sentir quan s'en va.

No és un adéu, àvia, és un retrobar-te amb els nostres que ens van deixar abans.

Si fossis terra creixeria en tu
I llevaria fruits d’una rara dolcesa,
Seria Fidel als camins que et solquen la pell

I als Rius secrets que travessen l’entranya

Si fossis mar manllevaria el vent

Per depertar-te remotíssims ecos.

Si fossis pluja et rebria tot nu

Si fossis bosc estimaria l’ombra.

Només et tinc a tu. Covardament

T’invoco a plena nit amb les mateixes paraules de temps ha. La lluna és groga i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes com un record de mi mateixa i em cauen els dits a terra, lentament, les restes del temps caduc que hi viscut sense viure.

Ara és l’hora vermella dels guerrers,

Marca la cera nova amb dits llarguíssims

Estén-te a terra, acull-me

Sense el teu foc, cap foc no em vivifica

Un petó.

Martí i Pol.

hey hey tooroo!

2010-06-30T23:29:00.000+02:00

Nou article a el matí digital

i com ho veuen els d'allà?

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1573

Editorial Butlletí gent gran de la comarca de la selva

2010-06-22T16:09:00.001+02:00

La gent anem fent anys i ens tornem més exigents amb l’entorn immediat i més llunyà i menys permissius amb el que fan els altres. Ens encanta utilitzar allò de que l’experiència és un grau i les nostres opinions esdevenen intocables.

El fer anys no significa estar en possessió de la veritat. Arriba un moment en què ens oblidem del nostre entorn i vivim anclats en les experiències viscudes que sempre tenen una part de raó, sempre i quan es puguin traslladar a la situació actual. Un món tant canviant com l’actual requereix no només la transmissió de l’experiència, sinó, implicació.

Ens seguim exigint el mateix a nosaltres mateixos? O pensem que toca a la propera generació fer i desfer? Amb l’ull obert a la crítica, la veu de l’experiència... Com van fer els nostres pares a nosaltres i els seus a ells, i tampoc ens agradava. Actualment l’experiència viscuda no té cabuda directa en la situacions que estem vivint. Seguim necessitant reciclatge constant i una adaptació nova a un societat que avança a una velocitat de vertigen. Que degut sobretot a la obtussitat a la que ens aboquem som incapaços moltes vegades de seguir. Llavors tot ho veiem malament, el jovent no en sap, el jovent no ho està fent bé…. Penseu que en l’època actual a diferència de l’anterior, diguem-ho així, aquell que treballava, era treballador, se’n sortia, ara no. La majoria no tenim estudis i en canvi hem tingut una feina i amb esforç hem tirat endavant la nostra família… Als nostres fills ja no els passa això, tenen estudis, treballen i costa tirar endavant, la gran diferència.

Tenir opinió perquè se’ns consideri és una cosa, tenir el dret de que se’ns consideri, només, perquè la nostra edat indica “senior” pot ser una altra. Cal per tant reciclatge, vista a nous horitzons i implicació, perquè l’experiència viscuda no adaptada no ens serveix de res si volem ajudar a tirar endavant al País en aquesta crisi.

La majoria no acceptem crítiques, estem en possessió de la veritat, i probablement en algunes coses sí i en altres no. Ens hem de replantejar la situació i integrar-nos, no excloure’ns sols d’aquest nou món, i obrir-nos intentant buscar recursos basats, evidentment, amb una gran experiència i aplicar-los correctament per poder seguir aportant a la societat quelcom que els ajudi. Mai imposant.

Passarem uns anys de convulsió a tots els estats de la societat i hem de ser capaços d’assumir-los, perquè d’entrada i com a catalans som més inconformistes i crítics que la resta de les comunitats autònomes.

El voluntariat serà essencial en els temps que viurem, però necessitem un voluntariat preparat, no un voluntariat que vol seguir tenint protagonisme en la societat perquè se’n creu hereu dels mèrits adquirits.

“Ja no tinc cap esperança en el futur del nostre país, si la joventut d’avui agafa demà el poder, perquè aquesta joventut és insuportable, desenfrenada, simplement horrible” Hesíodo ( 720 A .C.)

La polèmica està servida. Nació

2010-06-15T22:59:00.004+02:00

Avui ha estat l`última doc sessió d'Artur Mas. Ha acabat a l'hora, bé CiU ho heu aconseguit, acabar a les 9 semblava ja una utopia, a la última va la vençuda , a veure si passa el mateix a les pròximes eleccions i ho feu a la tercera, com s'ho val la dita.

Parlava de Nació, País, del nacionalisme, del catalanisme, paraules que últimament van creuades i posades tan transversalment com de moda està la paraula. Les posen a tot arreu, fins i tot, allà on no toca i allà on no toca és on toca més (la loto vull dir ).

Parlava de seduir i no imposar una cultura. I es que no es pot imposar un sentiment de Nació. Crec que la cultura catalana, per a qui no la té transversalment creuada, sedueix per sí mateixa o hauria de fer-ho (si no és així, les passarem més magres). Donar a conèixer la nostra cultura és el més fonamental per fer País. Catalunya té prous trets, te prou capacitat de seducció per si soleta si, evidentment, no és invisible.

Suposo que per els que mantenim els costums, ensenyem als nostres fills el que ha estat Catalunya, la seva manera de ser i fer, els que estem enamorats d’ella, no ens resulta difícil notar, amb més força, el sentiment d'opressió que hem viscut i el sentiment de mentida que estem vivint actualment.

Els que ens hem preocupat per aprendre i recordar correctament la seva història i transmetre-la el més lleial possible a tots els qui tenim al voltant. Aquells que ens hem sentit sempre Catalans i no espanyols, per més que ens ho hagin volgut recordar. Aquells que malgrat les crítiques obsessives de les comunitats veïnes ens hem mantingut ferms i no hem defallit en voler ser qui érem i que sabem que no mereixem ser qui som ara.

I sobretot aquells que sentim el so, la llum, la foscor, els colors, els somnis, els volers, del nostre País, que el portem al cor, que en som l’ànima, que ens apassiona parlar, recordar, construir i saber-li un futur pròsper, ens enorgulleix. Tots aquests t’hem entés Artur Mas.

A Aquells que seguiu deshonrant la nostra Nació que tant dieu que estimeu, i que dia a dia formeu pactes de Govern en contra de Catalunya i atemptant constantment a la seva dignitat , recordeu que els Catalans amb majúscules no perdonem, tenim memòria, tenim dignitat, tenim autoestima i que de ben segur no se us perdonarà que hàgiu portat el nostre País al més absolut ridícul. Cosa que l’Estat Espanyol deu agrair, però jo no.

Nova entrada a www.elmatí.cat.

2010-06-13T10:02:00.000+02:00

Quin món! Idees!

Us deixo el link de l'article del Matí Digital.

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1517

Bona nit

2010-06-07T21:47:00.000+02:00

A mida que avança la nostra vida anem recollint una sèrie de sensacions, visions, imatges, il.lusions, coses possibles, imaginacions, somnis que ens fem nostres o simplement ens envaeixen i ens van construint poc a poc sense adonar-nos-en.

Ens fan com voldríem ser o com hauríem volgut ... i intentar canviar, el que ens semblava possible per a poder arribar a allò que més ens hagués agradat ser.

Fites, llindars a passar ...Ja fa temps vaig començar a escriure i escriure sempre en una mateixa llibreta i allò es va convertir en un petit diari de la meva vida, de la vida d' altres persones, de sentiments, de plors i rialles, tot el que conforma el nostre dia a dia, tant ple, i que tant ràpid passa. Ara em serveix, a estones, per parar el temps i recordar històries, anotacions que anava posant, per bones, per anècdotes, per records. Hi afegia cartes, en aquell temps s’utilitzaven , ara ja no, només t'arriben factures.

Hi ha trossos de tot de la infantesa del primer amor i del desamor, la decepció, el tornar a il.lusionarte, les catejades d'uns i altres, tot un petit món posat en una llibreta, una vida. No serà massa diferent a la de molts però mitjançant els records dels altres podem també deixar fluir les nostres sensacions i deixar-nos portar per aquells moments que tant enyorem a vegades i que tant poc valorem, fins que no ens el planten al vell davant. Les anades al cinema amb la colla, la cama del noi que, sense adonar-se'n(ell) anava baixant fins a tocar la teva i tu ben quieta ... i la pressió s'anava fent més forta (i qualsevol la treia, la cama). O notar de més grans aquells llavis que per primera vegada t'acariciaven la cara. La mitja rialla que se't posava quan et venien amb la primera rosa de sant Jordi o el primer amic que ja no hi era.

Tots, de ben segur, que tenim coses en les que pensar, de la infantesa i la joventut, que no podem oblidar o simplement ens agrada recordar per somriure a uns dies i unes nits que no deixen de ser llargues per curtes que se’ns facin.

Una crida als sentiments, un escoltar-nos i un recordar-nos no pot venir mai malament a ningú. Jo avui ho he provat i us asseguro que el somriure encara no m’ha marxat de la cara.

Bona nit

El meu País . Martí i Pol

2010-06-03T08:50:00.004+02:00

Riera d'Osor

EL MEU PAÍS

Tots els anys que he hagut de viure
allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.

Penso en tot allò que enrere
vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l’esperança
torno encara al meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.

Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.

No hi ha res que no em recordi
cada instant el meu país,
tot em fa pensar en els dies
que hi vaig viure tan feliç.

Quan camino el vent em porta
veus que el temps no ha pas marcit;
si m’adormo el que somio
és només el meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.

Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.

Abans que la mort m’arribi
vull tornar al meu país;
trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.

Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l’hora
sota el cel del meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.

Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.

Resum del mes de maig en imatges per "La Vanguardia"

2010-06-01T12:02:00.004+02:00

Resum del mes de maig en imatges

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53938311701&PAGINACIO=4&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9&PARTICION=2006&SUBORDRE=3&SECCIO=&CANAL=51234151852&NAVEGACIO='SI'

I què posem per tancar el maig, Marta?

2010-05-31T15:04:00.003+02:00

S'ha acabat el maig ja podrem fer canvi d'armari? estem segurs, el meu "abuelo" deia "hasta el 30 de mayo no te quites el sayo y para estar más seguro... hasta el 30 de junio", no se si li posava ell la "coletilla". A mi em ve més de gust fer altres coses i avui li faré cas.

Tinc una amiga a la 2.0 una mica desanimada, jo crec que, qui més, qui menys, acaba passant per una mena de situació semblant. Això ho fa el temps. Molts són els que entren, surten, marxen perquè no els agrada i per els que hi són, arriba un moment en el que pot arribar l'avorriment.

Però és que com a tot li falta la innovació, el crear, el voler donar a aquesta nova forma de comunicar un nou sentit cada dia. De per sí, ja és impersonal, per tant, crec, que el primer que s’ha de fer es personalitzar i analitzar. Perquè et dones d'alta a una o altra xarxa social? donar-li el sentit que tu vols i el perquè que tingui de mica en mica més rellevància i si veus altres camins atrapal's per a tu, no com a visió dels demés.

Com sempre implicar-se. No és el mateix treballar un facebook i d'altes xarxes socials similars que treballar un twitter, per exemple, per posar els més utilitzats.

No és el mateix utilitzar i dir que utilitzes twitter quan la única cosa que fas és enviar missatges unidireccionals... d'entrada això avorreix als altres i a un mateix...A ningú se li pot acudir dir (a aquests de l'efecte mirall) que en són usuaris.

La interacció és el més important , sense ella no es fas res. Per mi no val la pena ni començar si no s'entén el sentit real de la comunicació virtual, que no deixa de ser Comunicació en majúscules i no discursos. Té problemes visibles, és clar, i són precisament aquests, la no visió dels ulls, de la cara dels altres. Crec i així ho practico, que cal ser el més real possible en expressar tot el que sento, crec , em ve al cap que... No oblidem que és una manera més complicada de trasmetre, per tant, requereix molts cops un esforç extra que de mica en mica va desapareixent, desapareix la por a ser tu mateix. Poca gent notarà diferència entre la meva manera de ser , relacionar-me a les xarxes que en persona o desvirtualitzada, com tant està de moda dir ara.

És molt més important transmetre, del que la gent pot arribar a pensar, i si estàs trist, l'anonimat no t'ha d'ajudar a estar alegre, perquè això esgota i si estàs content, expressa la teva alegria, comparteix-la també i si estàs pse, doncs poses que estàs psee i punt! Quin problema hi ha, o a cas algú et troba pel carrer sempre content, al final dirien que ets beneit.

Aprendre a compartir, no només informar, generar diàlegs és una feina que cada dia ens hem de proposar. Dins les xarxes és una feina pendent . Encara hem d'aprendre moltíssim.

Ànims nina, busca el teu espai, el teu perquè , però el teu, no el dels altres i gaudeix d'una nova manera de comunicar.

Val a dir que ja fa 10 anys que interacciono a la xarxa i una mica d'experiència també puc aportar. Sempre personal, evidentment, però no deixa de ser experiència.

Un petó papa

2010-05-30T22:24:00.001+02:00

De vegades tens tantes ganes d'expressar coses que es barregen de tal manera que sembla impossible que puguis acabar d'ordenar-les, sintetitzar-les. Si expresso, com diuen tot el que porto dins, a la cara..., estic arreglada, deu semblar que porto “el mal de sant victu “ dins. Avui pensava que potser és l'excés d'informació al que ens veiem avocats cada dia. No se, les paraules, converses, articles, llibres, discussions, parlaments , oratòries, paraules soles que podem arribar a escoltar, llegir, visualitzar, imaginar, completar i quines queden a la memòria , almenys de manera clara. Si del que es parla es repetitiu arribes a confondre amb qui com quan i perquè ho has parlat, llegit o simplement acabat una resposta a través d'una sola paraula . Les reflexions sobre les coses s’apilonen.

Què queda doncs al llarg del dia quan vaig a dormir. Aquella frase aquella facció, un somriure, una mirada, un vestit , una rialla, aquella visió, sensació, que més t'ha cridat l’atenció sense saber que en aquell moment passava, i que probablement és la que més recordaràs al llarg del temps.

Sensacions ja no sentides i sensacions que ja no les tornaré a repetir.

Sensacions que perduren en el temps de moments que ja no tornaré a viure. Aquestes venen últimament a la meva memòria i a vegades, crec, penso, que massa sovint i a vegades ,espero, se, que no desapareixeran mai . No fa gaire vaig perdre al meu pare, va ser un trencament fort, la família, es veu de cop sense una peça fonamental i de mica en mica, tothom, es va recol.locant com pot, i no com vol, dins d'una nova vida depenent de com viu en aquell moment el procés d'un dol i una integració a un lloc, que no havia tingut mai moviments. La meva època actual és grisa, per no dir negre i s’anirà aclarint mica en mica però sembla borrosa. Últimament porto, ja em perdonareu l’expressió, però és la que, ara mateix, defineix millor “ un cacau mental “.

Ni com ordenar, ni com pensar... al final decideixo deixar-me portar per poder escriure alguna cosa, que en mi, ja s’ha convertit en una necessitat. I evidentment el que millor expresso en aquests moments son els sentiments, la meva manera d’estar en situacions que la vida et fa viure, viure el que toca. I els desitjos els deixem per un altre dia.

Bona nit papa, un petó.

Ara Sí comença el Canvi

2010-05-27T19:21:00.001+02:00

Unes petites ratlles perquè jo almenys ja estic cansada de tant donar voltes a que si CiU ha fet bé o no ho ha fet. El discurs d'en Duran i Lleida ha estat impecable, segur, magistral i presidencialista. He estat llegint una mica els comentaris i blocs, però cada vegada em ve més a la memòria el Sr. Duran, sol, segur i amenaçant. Al principi m'he quedat del tot sobtada no esperava o potser no m'havia plantejat el que CiU faria el dia de la votació, potser perquè dos dies abans havia sentit al Sr. Mas dient que no donaria suport de cap de les maneres a la congelació de les pensions, cosa que el Sr. Duran ha demanat al Govern de Zapatero. Al final de la intervenció si em punxen no em troben sang. Però bé al llarg de la tarda desconnectada i intentant treure conclusions pròpies i contestar-me coses he arribat a la conclusió que estic del tot convençuda que CiU ha donat un exemple de responsabilitat i bon fer a un país que ens vol fer combregar amb rodes de molí. Jo afegeixo que no ha sigut pel bé d'Espanya, tinc la confiança, sé, que ha sigut pel bé de Catalunya, per no veure's arrossegada més en la seva economia i tot el que comporta. Només dir a aquells que separen Convergència Democràtica d'Unió democràtica van equivocats. A la fi són CiU. i CiU és qui ha parlat.

Felicitats CiU i felicitats Sr. Duran per la seva intervenció, realment és per recordar.

150è aniversari del naixement del President Francesc Macià

2010-05-24T21:17:00.000+02:00

Quan afirmo això al Facebook: Em passa pel cap que mai he pogut cridar un visca espanya perquè no la sentia la meva nació, i ara no tinc enlloc on tornar perquè tampoc sento meva aquesta catalunya. No puc dir un visca mentider.

Em referia molt i molt a un discurs que el MH Sr. Jordi Pujol va fer en l'acte de commemoració del 150è aniversari del naixement del President Francesc Macià. És difícil trobar-lo, no se si l'hauran tornat a penjar però jo el tinc i expressa i molt bé tot el que vull aglutinar en aquestes poques paraules que ell evidentment fa llargues i molt més aclaridores.

Palau del Parlament, 10 de setembre de 2009

"De la dignitat de Catalunya. I dels catalans. De la dignitat que vol dir exigència de respecte. Exigència inútil si qui reclama no actua de manera adequada. Si no actua de manera que es faci respectar. A hores d'ara Catalunya té molts reptes. I viu un moment difícil. En més d'un sentit. I això requereix una resposta política del Govern i de la oposició I del Parlament. I de la societat ( cristina, per tant , tots). Una Resposta de País. I aquesta resposta haurà de fer-se tenint en compte el nostre dret a l'autogovern i a un finançament just. I el nostre dret a conservar la nostra identitat, i també tot allò que ens cal per a mantenir la nostra cohesió social.

Però no només això. També s'haurà de donar, aquesta resposta, de manera que la nostra dignitat sigui respectada. És més, això -aquest respecte- és previ a tot, és essencial. Si no ens respecten la dignitat no ens respectaran res

Com ja he dit , i repeteixo, i contra la imatge que de vegades se n'ha donat, el President Macià era un home pragmàtic, que feia tractes quan calia, però que no transigia en canvi en qüestions de dignitat. I de respecte. Era respectuós, i exigia ser respectat. I així hem de ser nosaltres. Hi ha gent que creu que als catalans se'ls pot maltractar i que amb quatre copets a l'espatlla i amb apel.lacions als seny, a la responsabilitat i a la solidaritat, i pensant que al capdavall som mercaders de poc tremp ens poden neutralitzar.

El record del President Macià ens ha d'ajudar a evitar aquest parany. Justament ara que vivim un moment perillós, però que no ens ha de fer por si el capital humà, cultural i social que tenim- i que cap Llei ni cap Tribunal ens poden prendre-hi afegim seriositat.

Repeteixo, seriositat. I un sentiment fort, un orgull, una autoexigència. Una autoexigència que ha de reforçar la nostra reclamació de respecte i de dignitat.

El segon tret que cal subratllar-no us sorprengueu- era la seva elegància

Em refereixo a la seva elegància de conducta i d'esperit. Una elegància interior però que trascendia. Una elegància d'arrel ètica. I el catalanisme no serà res si perd l'arrel ètica, si oblida les seves pròpies normes, si sacrifica la seriositat a l'espectacle i a la barrila, si deixa de ser exigent amb ell mateix. I si això no ho sap transmetre d'una ma manera atractiva, d'una manera senyorívola, que ho faci desitjable a la gent.

Això també ha de formar part de la nostra identitat. I ara no és ben bé així. Que ningú no s'enganyi. Ho repeteixo: el nostre país viu un moment difícil. Com a nació i com a identitat, com a cos social cohesionat, com a economia vigorosa i moderna, com a entitat cultural i moral capaç de projectar-se, com a col.lectivitat capaç de fer-se respectar, com a tot això vivim un moment difícil. I en el nostre entorn hi ha gent que pensa que ara potser sí que es podrà liquidar el que en diuen l'anomalia catalana.

No us en parlaria si cregués que això no té remei. Si ho cregués no hauria ni vingut a parlar-vos del President Macià. Per què? Si he vingut és per correspondre a l’honor que em fa el Parlament, però sobretot perquè crec que d'aquest perill ens en podem salvar i podem ser un país digne, sòlid i ambiciós. Perquè segueixo tenint una visió positiva, esperançada i joiosa de Catalunya

Si he vingut ha estat per a parlar-vos d'orgull i no d'estovament, de dignitat i no d'acomodament claudicant, de senyoriu i no de barroeria. I de conreu i us intel.ligent de la nostra fortalesa moral i no de malbaratament. No hauria vingut si no seguís tenint confiança en el nostre poble. Seria intel.lectualment i moralment molt criticable que us parlés així i invoqués el record del President Macià, si hagués perdut la fe en el nostre poble i en el nostre futur. Que no és només un tema polític -que també,- ni econòmic- que també- sinó sobretot una qüestió de qualitat i d'autoexigència

D'una manera de fer i de ser amb un doble efecte: que per una banda ens provoqui un equilibrat respecte envers nosaltres mateixos, és a dir, autoestima, i per l'altra ens permeti exigir respecte dels altres, respecte a la nostra dignitat

Cridem al Pepito Grillo?

2010-05-20T12:41:00.000+02:00

Cridem al Pepito grillo? (la veu de la consciència)

L’autoestima comença per un mateix. El nivell d’implicació comença per les prioritats.

Depèn amb qui parles, grup d’amics, una persona en concret, saps que pots captar la seva atenció tocant el tema que més l’interessa, per la majoria de la gent ha canviat. Les prioritats, els costums, els valors s’ordenen com a un li dóna la gana.
L’austeritat ja la recuperarem no us preocupeu!, aquesta segur, que ja la tenim a l’ordre del dia i ben asseguda al cap de taula; i el sentit de l’esforç i el treball constant, també, i el saber que res se’ns regala, també . La crisi ens aportarà una recuperació de valors, cosa molt positiva, i si n’hi ha una l’haurem d’aprofitar, no?; molts a la força, altres per por, però vés per on, jo penso que ens enriquirà personalment.

A mi m’agradaria que reflexionéssim tots plegats en el com, en el de quina manera hem de reaccionar, comportar-nos, enlairar-nos davant d’aquesta “pesta” que ens ha tocat viure i que hem de superar, ens agradi o no... Abans es feien promeses. Mireu...sempre podem fer com els de Tossa Mar i prometre que si Déu fa marxar la “la pesta negra” anirem en peregrinació fins a Santa Coloma de Farners (jo sempre tiro cap a casa) O fer com aquell ruc (Això del ruc català... que pujar, pujar l’autoestima no ho fa eh, que et diguin ruc?, però l’acceptarem,... és l’animal que es va trobar) El ruc pot fer dues coses a dins el pou... Deixar-se tirar la sorra i ofegar-se amb ella i ser més llest que molts rucs i trepitjar-la a mida que va caient i així, tot el que li cau, li serveix per anar pujant el pou, (caigui el que caigui, clar, no sempre cau sorreta neta... )

Us heu fixat que si parles amb gent de futbol t’escolten i donen la seva opinió, hi ha diàleg... si parles dels fills per suposat, i si parles de política? el canvi és increïble, ja no hi ha sobretaules polítiques, la primera resposta és, això no té remei ! canviem de tema? (la segona) que estàvem molt bé parlant d’altres coses.

No ho entenc, de veritat que no ho entenc... Desafecció? Au va! Jo crido a la meva autoestima, assessora personal, i li dic: nena vine cap aquí que parlarem tu i jo a veure si en traiem aigua clara (a la del país la crido després). Això no és desafecció, oi? això és irresponsabilitat, no creus?, i l’autoestima que és autoestima diu: dona això el que és o sembla ser és abandó, deixar-se trepitjar...-ella em llegeix el pensament- com dius? Que no vols anar a votar? Au va! Quina autoestima tens tu? Jo, si segueixes així me’ n vaig, deixaràs que et prenguin més el pèl? (de fet el ruc en té poc) Has pensat mai, segueix ella, que tens els govern que tens perquè tu l’has posat a manar? Pensa que estàs parlant del futur dels teus fills (aquí m’ha tocat) i si no ho fas per ells per qui ho faràs. Aixeca’t, reacciona, planta cara, parla clar amb el vot i si pots d’alguna manera més, que per això hi ha les TIC ara, ja veus que sóc una autoestima moderna, no deixis que et malmetin amb mi, que jo sóc bona per tu. Però autoestima no hi ha consens, no hi ha coherència, ens manipulen, no prosperem, no hi ha sentit comú, què hi puc fer? Bona pregunta! Em respon sempre: doncs no deixar que et tractin de ruca i que sàpiguen que tens criteri, el canvi de tot això comença autoestima per autoestima (jo t’ajudo avisant a les meves amigues). Els que no en tinguin faran el que fan els covards no reaccionar i deixar-se. Això si eh, pensa que els catalans el que més els agrada és criticar, vagin o no a donar la seva opinió, almenys el dia que toca.

Deixarem que ens segueixin manipulant i posant d'entredit un país que havia sigut sempre admirat i per tant envejat ? (l’autoestima catalana arrenca, senyors i senyores) Podem tots posar el nostre granet d’autoestima, les nostres ganes de canviar les coses amb les que no estem d'acord. No n'esteu tips de tanta història? Pregunteu a les vostres autoestimes!

El poble és sobirà i està en disposició d’exigir al govern un bon govern i està en disposició de canviar-lo si creu que no està realitzant les seves responsabilitats correctament. I diré més... està en disposició de canviar-lo sempre, espero que sempre, sigui, amb coherència, sentit comú i criteri i no per aproximació o afiliació a un partit polític.Ens perdrien tot el respecte, de nou.

Nova entrada a el matí digital. T'enyoro Barcelona

2010-05-20T10:13:00.000+02:00

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1407

Eren les mateixes mans que us acaronava per Esteve Vilanova i Vilà

2010-05-19T22:58:00.000+02:00

Són les mateixes mans que us acaronava per Esteve Vilanova i Vilà
Avui a les 12:08

"Restaran brutes de sang per sempre més, aquelles mans de tendror suaus i amoroses que us sentíeu vostres. Són aquelles mans fines que tant sovint us acaronaven, plenes de tendresa i d’amor de mare. Són les mateixes mans que us escalfaven, del fred de la vida i de la solitud. Són les mateixes mans que quan s’apropaven al vostre cos, sentíeu el calor únic d’amor maternal. Són les mateixes mans que quan per darrer cop s’apropaven a vosaltres, vosaltres innocents de tot, n’esperàveu més tendresa, més amor de mare; i amb la vostra espera confiada i alegre d’infant sense malícia, rebíeu, amb blanor i amb la rialla de qui espera més amor, la mort."

Esteve 19 05 2010

Cristina :
No entenc com es possible, no m'entra al cap. Tampoc m'entra al cap com pots descriure una cosa tant terrible amb aquesta dolçor amb la crueltat que desprèn. Ara encara estic pitjor. I si cap més afectada. Espero que si n'hi ha més , que segur n'hi haurà això li cali un terç del que m'ha arribat a mi.un petó Esteve, i als que som pares, pares, mares, mares que avui estem tots de dol.

Perquè hi ha qui ho diu millor que tú

2010-05-19T14:03:00.001+02:00

Us poso uns trossets del llibre que estic llegint. És una Biografia d'un escriptor, Sándor Márai , nascut el 1900 a Kassa, una petita ciutat d'Hongria que avui pertany a Eslovàquia. Poca gent, ahir en parlàvem, l'ha recuperat a les seves biblioteques, però caldria no oblidar a uns dels escriptors, per mi, més brillants. Amb una prosa carregada, detallista i a la vegada molt lleugera de llegir. Una biografia carregada de reflexions sobre Europa i la seva Cultura. Aquesta "novel.la" ens centra a finals de la II Guerra Mundial amb l'entrada dels Russos a Hongria.

!Tierra, Tierra!

"El mundo ya está lejos, con espantosa voz de plomo da la guerra su grito destemplado y la brasa del crimen aquí lo quema todo, a todo europeo, judío o cristiano.
Con la sangre han marcado las puertas de las casas, aquel que era creíble ha sido asesinado, cuanto hacía visible la vida es un oprobio; en tu cama, carroña; Tu casa, un hueco hediondo.
Arrastran los desolladores al creyente y la fe.
Al final se han abierto, Apocalipsis, tus puertas; Grazna la acusación de crimen en todo el mundo, quien hoy día te besa, mañana ya te entierra, a quien ahora abrazas, mañana estará muerto, quien te acunaba anoche, te pone hoy en venta..." (Navidad, 1944)

………

“Cuando me enfrenté a él, me dio una respuesta inesperada y sorprendente:
-¡Yo soy nacionalsocialista!- dijo a viva voz, y me señaló. -Tú eres incapaz de comprenderlo porque tienes talento. Yo no tengo talento así que necesito el nacionalsocialismo.

Aquel pariente irascible acababa de pronunciar unas palabras significativas que expresaban la verdad de su vida, y a continuación se quedó mirando el vacío, muy aliviado. Varios de los presentes rieron, aunque de manera amarga, pues nadie tenía verdaderas ganas de reír. Al darme cuenta de ello, le dije que no confiaba mucho en mi “talento”- puesto que se trataba de una capacidad que había que demostrar día a día- y que en ningún caso sería partidario de las ideas nacionalsocialistas, incluso aunque no tuviera talento alguno, cuestión que, por otra parte, tampoco era imposible… Mi pariente movió la cabeza con seriedad y me respondió así:

- Tu no puedes comprenderlo- repitió de manera mecánica, y se golpeó el pecho-. Ahora se trata de nosotros, de los que no tenemos talento-precisó con una extraña actitud de confesión, como el héroe de una novela rusa- ¡Ésta es nuestra oportunidad!...

Entonces empezamos a reírnos a carcajadas y hablar de otras cosas.”

…….

“Me di cuenta de que ese soldado ruso no solamente había llegado a mi vida con todas las consecuencias que eso tendría, sino también a la vida de toda Europa. De Yalta todavía no sabíamos ni que existiese. Lo que sabíamos se resumía en hechos: los rusos habían llegado, los alemanes se habían ido, la guerra terminaría pronto; eso era cuanto yo comprendí de lo que había sucedido.

También comprendí que debía responder a una pregunta. No sabía formularla en aquel mismo momento, en aquella extraña noche, en la noche del día en que un guerrero del Este había llegado hasta un oscuro pueblo húngaro- uno sólo comprende lo que ve, lo que puede palpar-; pero percibía en la piel y con todos los sentidos que aquel joven soldado ruso había llevado una pregunta a Europa.

Desde hacía casi treinta años, el mundo debatía, ora en voz alta, ora en silencio, qué era el comunismo y qué sentido tenía. Los que habían contestado a esa pregunta habían encontrado respuestas diferentes, dependiendo de sus intereses, de sus convicciones, de sus ideales políticos, de la situación y del grad de poder que poseían. Muchos habían mentido o exagerado. Sin embargo, yo también había conocido a persona que no mentían y había leído libros que –debido a la garantía que ofrecían los nombres de sus autores- no exageraban.”

............

Podem sortir moltes preguntes i reflexions a través de la lectura de Sándor Marai. A mi me n'han sortit moltes en relació a la situació actual 60 anys després i en un escenari completament diferent però no diferent. Espero que us fagi reflexionar també.

La Botifarra Vs Pocker

2010-05-12T09:55:00.004+02:00

Una vegada, no fa gaire, vaig sentir a Jordi Xuclà en una Conferència que portava per títol "Un català Emprenyat". En Jordi, Olotí de naixement (com jo... cosa puntual) va fer aquesta conferència quan es presentava com a candidat per Girona a les "Elecciones al Congreso" per CiU. Sembla que el vegi, anava fent i, de cop, va dir una frase, que potser a alguns els va deixar indiferent, però a mi em va fer pensar moltíssim. No la recordo exactament (Si no és així Jordi em rectifiques) però mentre passava full per seguir la seva intervenció va dir "a Madrid juguen al poker i encara no saben que els catalans juguem a la botifarra".

Poca broma amb la frase eh, amb això ho tenia tot dit i aclarit. Jordi vas fer una exposició llarga de tot el que estava passant a Madrid però amb aquesta frase en feies prou. (Tot i així et vaig escoltar fins al final).

La “botifarra”, el joc de cartes català per excel.lència. Pocs no l'hauran vist jugar, i/o hauran sentit les dites associades a aquest joc, “sortida de cavall, sortida d’animal”, “la botifarra és un joc de muts” o “de manilla no sortiràs si no tens el rei o l’as”. O han vist jugar al “truc”, retruc, o al “canari”, “si al canari vols guanyar no t’has de cansar de passar”, o al “fill de puta”, aquest no té mai dita (potser no li cal).

La botifarra es pot jugar, obligada, lliure, i una variant gironina, que anomenen obligada amb carrego. Només cal posar-se d'acord com jugar-la abans de començar.

Un joc amb equip on hi caben les discussions, evidentment, això sí, després d’haver jugat la mà, recordem que és un joc de muts. Una mà jugada sense crítica posterior no té cap mena de gràcia, curiós, oi?. Amb visions diferents per a cada mà i que provoca en els jugadors un anàlisi continu del que fan uns i altres i com poder guanyar la partida, ensenyant, pas a pas, el joc, les cartes que l’atzar ha posat a les seves mans.

Un joc on no fa falta posar-hi diners. Un joc basat en la lògica i sobretot, sobretot matemàtic. Aquí sempre dos i dos fan quatre i no es permet l’engany. L’engany no ajuda a guanyar la partida, enganya uns i altres i desfà completament el joc. Això no és el correcte. Un joc que et fa estar concentrat en el què fasi perquè ho fas, no pots despistar-te, no ajudaries al company, no pots anar a jugar només a les teves cartes, has de jugar les teves i les del company. Salvar les teves i les del company.

Tot un món, tot un estil de vida, un joc que fins i tot posa de manifest la manera de fer dels catalans al llarg de la seva història. Un joc amb localismes, com la llengua i que han hagut de ser generalitzats per poder jugar amb la resta de comarques catalanes. Un posar-se d'acord, cosa gens fàcil. I un joc on l’atzar està reduït al repartiment de les 48 cartes que juguen, a com es composa en aquell moment la realitat de la mà i jugar-la de la millor manera.

Seria difícil explicar la botifarra ja hi ha llibres que intenten explicar-la, donar-la a conèixer , però tampoc tothom hi està d’acord. Aiii l’esperit crític dels catalans, el perfeccionisme, les ganes de fer la feina sempre ben feta i impecable. La raó, el raonament és el que juga en la botifarra, si surts de qualsevol carta sempre has de tenir el perquè preparat, perquè si el company considera que no has fet bé et demanarà explicacions i millor tenir-les raonades, així sempre són acceptades o si més no defensables.

La manilla (el 9) és la carta més valorada en aquest joc, junt amb l’as i el rei, però si es juga bé, les cartes més baixes, com el dos, el tres i fins al vuit, es mengen les manilles. A veure si aprenem a jugar-la tots bé i recuperem costums catalanes que sempre ens ensenyen com superar manilles, reis i asos.

No vulguem jugar al pocker, no tenim caràcter per això. Qui hi juga ho fa per desconeixement absolut del que és per excel.lència Catalunya. La botifarra.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joc_de_la_botifarra La definició .

No el sé, encara. Potser algún dia li posi.

2010-05-07T12:52:00.004+02:00

M'agrada parlar amb vosaltres, abans parlava a una llibreta (quin canvi), no m'atrevia a escriure els meus pensaments en veu alta, la por, la vergonya ... em feia estar tancada en mi mateixa i no expressar en veu alta el que estava pensant. Fins que un dia vaig llegir una frase catalana: "la vergonya era verda (Cristina, anava dirigit a mi, i a molts d’altres, però la vaig llegir jo primer) i se la va menjar un ase". Aquest fet, afegit a les bestieses, animalades, pocasoltades (aquesta em diu que no és correcte però la deixo)... que he anat llegint pel món em va fer pensar perquè no posar-n’hi més? No vindria d'una oi?. I perquè no? vaig obrir aquest espai, bloc, per escriure i potser algú , algun dia em contestaria. Per aquesta raó els comentaris i els anonimats es respecten en aquest espai-mundà. No he eliminat mai cap comentari, de moment. També és cert, que no n'hi ha hagut cap que fos insultant. (Pobre, del que ho faci!)

Penso, i així ho escric, que els meus apunts, comentaris, escrits, no volen ser res més que reflexions que jo em faig. Les conclusions, els pensaments, les coses que tingui a dir qui ho llegeix són seves i igual de respectables que les meves, i el que és més important, enriquidores, tant per uns com pels altres. I perquè l'efecte que en mi produeixen és de raonament no d'ira, desencís, desencant o decepció.

Criticar per criticar és fàcil, raonar el que critiques ja és més difícil. Expressar el rebuig o l'aprovació a fets que passen no és criticable. No parlo mai d'experiències que no hagi tingut, de converses que no hagin passat , d'opinions compartides en tertúlies amb amics i amigues o simplement fets que em fan pensar, del meu entorn immediat, o no. En definitiva, de moments, de sensacions, de coses i cosetes viscudes que he emmagatzemat al llarg dels meus, diguem, pocs anys, la meitat d'una vida, i haver tret conclusions molt meves a coses que probablement no siguin diferents a les de molta gent. Perquè (penso) no sóc diferent de la resta d'humans, perquè la meva lògica no és diferent a la lògica humana i perquè com qualsevol persona utilitzo el sentit comú quan no tinc respostes i aquest sempre té respostes per tot, si més no raonades.
Qui l’encerta l’endevina. Ai la intuïció, aquesta si que és més complicada, aquesta et fa anar un pas al davant i a vegades estrellar-te, però també et dóna opció a tornar a enlairar-te, tornar a veure l’oportunitat de superar el que podríem considerar derrota i que amb el temps t’adones que només va ser un pas de més en un moment que no calia caminar, en el millor dels casos, clar, en el pitjor una pífia , però pífia.

S’expressi o no, el sentir fa despertar certes inquietuds, a vegades tancades per sempre i no expressades per alguns, altres impetuoses i en forma de volcà (aquestes són difícils d’aturar) i d'altres que fins i tot contant a 10 es passen tres pobles... Aquí hi cap un sens fi de reaccions i respostes més o menys tardanes (depèn del caràcter i de l’estat d’ànim de cadascú) a mil fets, fins i tot el veure passar,- sense veure - , que la mosca vola al revés. L'observació, les ganes d'aprendre, la manera com estar a la vida, pendent d'una mosca eh, no cal gaire més, a mi em fa agafar una màquina d'escriure diguem-li llapis , bolígraf, o ordinador. I posar certes lletres, que es fan paraules i es converteixen en frases i que per a mi tenen un sentit, sempre. Ningú té perquè estar-hi d’acord.

Em ve de gust posar en veu alta tot allò que m'inquieta,-que són masses coses? -, potser si, més coses que puc valorar i treure’n profit. I no saps perquè un dia, creieu-me, un dia ...un tros d’aquí, un tros d’allà i un tros que t’inventes (sempre hi cap no?) perquè queda millor, escrius alguna cosa que fins i tot et fa gràcia.

Perquè tot això? ni idea , de veritat, ni idea, però va així. El començar a escriure perquè si, o no escriure, perquè no... en i per mi no ha sigut cap decisió presa premeditadament, m’hi ha portat potser un mimetisme, probable, molt probable. Una reacció de rebuig també. Una utilització de les noves tecnologies, perquè no? Algú es va negar a sentir la ràdio quan va ser inventada , o la televisió?

Avui aquestes paraules no interessaran a ningú, sabeu perquè?, perquè no fan crítica perquè es consideraran coses personals que no ens van ni ens vénen i no venen. No tenen audiència, només té audiència la crítica destructiva, la crítica perquè si o els escrits d’aprovació o rebuig, a la vegada del tot ignorats per a tots aquells a qui no aproven. I moltes vegades mal entesos i sense treure’n profit, perquè d’entrada, es llegeixen a la defensiva.

Per això és un bloc personal, on hi caben les coses més properes i les coses més llunyanes.

Nou article a el matí digital. Al Sime i a l'Isme els uneix la S

2010-05-05T15:01:00.001+02:00

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1379

Espanta però s'ha de saber. Article de Jordi Lleyda i Torres. Gràcies Jordi.

2010-05-05T10:04:00.002+02:00

En els 3 anys de Montilla-Tripi 2, el deute de la Generalitat ha crescut 8.562 M€, un 62% - Grècia....Tripartit Montilla.

El deute de la Generalitat no es objecte, gairebé mai, i sobretot amb els desgoverns tripartits, d'anàlisi ni d'informació periòdica travès dels mèdia. Es un tema en "llista negra" tripartita. Per què?

Molt fàcil.

Es una barbaritat econòmica l'augment del deute públic de la Generalitat amb el tripi-2.

No convé que es conegui. Es poden fer mal.

No es cert. El mal ja està fet. I la moxtxilla plena de caríssimes i pesades pedres que ens està deixant, a tothom, el tripi-Montilla es i serà molt dificil de suportar.

Es una hipoteca grega a l'enèsima potència.

I en que s'han esvait els diners manllevats? Tampoc es coneix de manera còmoda.

Quins nous serveis tenim, coll.lectivament, a Catalunya els tres darrers 3 anys que justifiquin un augment de l'endeutament de 8.600 M. euros?

L'augment de funcionaris? Ha estat elevadíssim, sense precedents, fora de mida, però tampoc ho cobreix ni de bon troç.

Els desgoverns tripis semblaven màquines de gastar sense contrapartides visibles per a la ciutadania.

Però el trienni Montilla-Castells-Saura-CarodEl tripi-2 no es una gestoria, és un èxercit de tragaperres de bitllets de 100 i 500 € agafats, a crèdt, de bancs i caixes, catalans, espanyols i internacionals i d'on sigui.

Però cal pagar els interesos (molt baixos, fins ara, la qual cosa encara ho fa més greu) i retornar els capitals mallevats.

Fins ara, pràcticament, no se'n tornen, es refinancen sempre , a pitjors condicions, es fa la bola molt més grossa i aparentment es guanya temps per als governants....però no per als ciutadans ni per al pais, que està com més va és i més endeutat.........i sense saber-ho ni ser-ne informat de manera adient.

Però les possiblitats de refinançament sempre s'acaben.

La il.lusió del crèdit només enganya als incauts, als tontos, als desinformats, o als que es consideren més llestos del que són. I el deute de la Generalitat de Catalunya està arribant -atesos els forats descomunals del trienni Montilla- al seu límit topall.

El cas de Grècia està molt a prop. En distància, i en nivells de deute a tornar.

No es una exageració. No. Es una preocupacio.

Vejam les dades resum actuals, tretes totes, absolutament totes, de lInforme Estadísitico darrer del Banco de España.

Deute vigent de la Generalitat de Catalunya el 31/12/2009: 22.605 M. €
(prop dels 4 bilions de les antigues pessetes).
Augment net del deute en el trienni Montilla-tripi2: (2007/8/9): 8.562 M. €
(un bilió i mig, gairebé, de les antigues pessetes, en 3 anys).
A finals del 2006, (final del primer tripartit Maragall), el deute públic era de 14.043 M. €.
I el primer tripartit, que va durar tres anys, va augmentar el deute en 3.125 M. €, un 29% més del deute que es va trobar al final de l'etapa Pujol. (Finals 2003: 10.918 M. €).

En 23 anys A(del 1980 al 2003) l'endeutament acumulat va arribar a 10.900 M., i en 6 anys tripartits (del 2004 al 2009, el deute s'ha doblat, amb escreix, amb un increment, en 6 anys, de 11.687 (2 bilions ptes.) i del 107%.

La bola financera roda totalment descontrol.lada. l'estabilització indispensable, abans de procedir a la necessària reducció del deute, comportarà sang, molta, suor, molt, i llàgrimes, moltes. Moltes.

Recordem les fases temporals:

- 3 anys Montilla-tripi 2: + 8.562 M.€ (augment mitjà anual de 2.850 M. €/cada any).

- 3 anys Maragall-tripi 1: + 3.125 M. € ( augment mitjà anual de 1.040 M. €)

La "bola nova" Montilla triplica la "bola" del primer tripartit presidit per en Pasqual Maragall.

En 6 anys tripartits, + 11.687 M. € de deute, és a dir, una mitjana anual propera als 2.000 M. €, (1.948 M. €/any)per l'efecte de la dissortada etapa 2007-2009.

El tripi-2 ha triplicat el recurs a nou deute respecte al primer.
La diferència es abismal.

I el 2010 va pel camí del 2009 ( + 4.375 M. € d'increment del deute.) El 2008, l'augment del deute Generalitat va ser de 3.367 M. €, mentre que el el 2007 va ser de 820 M. €). El desgavell accelerat.

Els 6 anys anteriors (el 1998 al 2003, ambdòs inclussivament) el deute va augmentar en 1.668 M. € , és a dir, una mitjana anual d'augment del deute de 278 M. €.

Una setena part, una setena part, del que han generat les administracions tripartites.
Es a dir, el triparit s'ha endeutat 7 vegades mes, un 700% mes cada any, any rera any, que les darreres administracions nacionalistes de CiU.

Tot aquest període 1998-2003 va tenir com a màxim responsable econòmic de la Generalitat a Artur Mas (Conseller d'Economia des del 1997 i Conseller en Cap des del 2001).

En el darrer trienni convergent, (2001 a 2003), el deute public augmentà 741 M. € (una mitjana anual de 250 M. €), mentre que al trienni precedent (1998-200), la variacio de l'endeutament fou de 927 M. €.
(310 M. de mitjana/any).

La diferència es abismal.

I el nivell assolit demencial. Gravós. Molt pesant.

El Deute de la Generalitat per càpita de català/ana ocupada *(amb treball ) ha evolucionat de la menra seguent:
Finals 2003 (final etapa Pujol): 10.918 M € de deute - Poblacio ocupada: 3.061.000 persones.
Deute per càpita de persona ocupada: (31.12.2003): 3.567 €.
Finals 2006 (final tripi Maragall) : 14.043 M. € i 3.452.000 persones ocupades
Deute per càpita de persona ocupada (31.12.2006): 4.068 €
Augment baix,relativament moderat, atès que també va augmentar molt l'ocupació.

Final 2009 (3 anys del trpi-2/Montilla): 22.605 M. € de deute i 3.136.000 persones ocupades.

DEUTE PER CAPITA DE CATALÀ/CATALANA OCUPAT A 31.12.2009: 7.208 €
Alarmant, oi? I preocupant, molt preocupant?
La motxilla de pedres a tornar als creditors es ja de més de 7.200 M. € a finals del 2009 i molt possiblement vorejarà els 9.000 €/capita quan acabi el present 2010. Milió i mig de les antigues pessetes.

El tripi Montilla ens ha generat un endeutament, per capita, de 3.200 € en 3 anys, i segurament culminarà el quadrienni amb un sobrepes a la motxilla del deute molt proper als 5.000 € per persona ocupada.

Rigor? No es això, evident, no es això.
Transparència? No en tenim, gens.

Però, naturalment, s'aproven pressupostos tripartits amb un dèficit inicialment previst (a cobrir amb apel.lació´a nou deute, a més de consolidar l'anterior pendent de retorn) i com el desajust pressupostari es del 30-40%, acaba el 2009 amb un increment net del deute de 4.400 M. €, que tant de bó no sigui superat el 2010.

Però dels 4.000 M. de dèficit corrent -nou deute per a quadrat els comptes- no ens treu ningu el 2010.

El quatrienni Montilla haurà doblat el deute que es va trobar en prendre posessió.
Es una autèntica bogeria financera, de la qual no en sóm prou conscients o preferim no saber-ho, girant el ulls a altres aspectes.

Però ara ja sabem el que ha passat a Grècia i com s'acaba la festa i el desgavell financer.
Doncs, i sense entrar en la situació global espanyola, gens satisfactòria, que també ens afecta a totes i a tots, la festa boja de la despesa que ha estat el tripartit-Montilla també s'acabarà de cop, i en no massa temps.

Potser ell, i el seu tripartit ja no hi sigui, però aquesta serà una de les maleïdes herències obligades que ens deixa la seva manca de rigor en la gestió i en l'administracio. Ens han endeutat a totes i a tots, fins les dues celles i també fins el serrell. I no ens n'haviem adonat. Com els grecs i les gregues.

Qui ens ho anava a dir.!!

_______________________________________________________________

DEUTE PUBLIC GENERALITAT CATALUNYA - EVOLUCIO

Final de: M. € augment net anual

1995 6992 %
1996 8058 1066 15%
1997 9250 1192 15%
1998 9745 495 5%
1999 9925 180 2%
2000 10177 252 3%
2001 10757 580 6%
2003 10918 88 1%
2004 12259 1341 12%
2005 13792 1533 13%
2006 14043 251 2%
2007 14863 820 6%
2008 18230 3367 23%
2009 22605 4375 24%

Augment deute viu en 6 anys tripartits(Del 2004 al 2009 incl.) 11.687 € 107%

Mitjana d'increment net anual deute durant el tripartit 1.948 €

Augment de deute viu net 6 anys precedents (CiU) (1998 a 2003) 1668 18%

Mitjana anual 278 €

Font: Butlletí Estadístic Banco de Espanya
COMUNIDADES AUTÓNOMAS 13.9 Deuda por Comunidades Autónomas.

Desconcert i cansament.

2010-05-04T11:01:00.001+02:00

El President Pujol, va dir no fa gaire que els Catalans estem desconcertats i cansats.

Us explicaré una història d’un home, en Pepito, al qui sempre admiraré i a qui recordo molts cops per mantenir-me més ferma a la vida. Va estar condemnat a mort per el bàndol republicà, i surt fins i tot al llibre dels condemnats. Però mai el van executar. I només perquè tenia les claus de l’esglèsia, fet, per altra banda gens estrany, hi vivia al davant. M’explicava que mentre era al camp de concentració i s’anunciava l’execució d’un company , el company plorava, i ell plorava més. En Pepito pensava, almenys ell ja sap quan és la seva fi, jo encara no.

Un home que va pujar 10 fills junt amb la seva esposa Elvira després d’una guerra civil. Que va ser traït per algú que vivia al costat de casa, nom que no va revelar mai als seus fills, perquè pensava que era passat i el passat que pot provocar rencúnia no cal recordar-lo. I perquè ell ja havia perdonat.

Un home que es va comprar sempre les mateixes sabates, en tenia unes, clar, i comprava les següents quan les necessitava, jo crec que mantenia al fabricant, però això ja és un pensar meu. Un dia em va tocar anar a comprar i al agafar la llista vaig llegir i mirar per si faltava alguna cosa més. A la llista hi havia escrit, pernil, pollastre...(anava llegint) i de cop vaig tenir que mirar dues vegades, posava: “unes sabates noves pel Pepito”. –Elvira? On les he d’anar a buscar? , al final de la vila hi ha un sabater, ell te les donarà. I és que en realitat de veritat, com deia ell, collonsos, si em van bé perquè he de canviar.

Que tenia una col.lecció de monedes de tots els països del món. Treballava a Barcelona, al port. Allà la gent que arribava li donava monedes, xavos …al jovenet que venia de Martorell cada matí. Ell les guardava i col.leccionava. Jo el vaig conèixer mirant-les cada tarda amb una lupa, les acariciava i tornava a posar-les on corresponia. Les ordenava cronològicament i per diàmetre; Les que tenia repetides les posava en paper, en feia rols d’algunes i després ben posades les guardava en caixes de ferro. Les trobava bellíssimes, te les ensenyava, les sospesava, se li veia una brillantor als ulls quan parlava d’elles i no era pel valor, sinó moltes vegades pel què significaven. Totes tenien una història totes les cares tenien un perquè. Pensar en la història que les va fer ens pot ajudar a pensar en el què som i perquè som. El passat marca però el futur es construeix.

Jo tinc una filla adolescent, i penso, si li pogués traspassar tot el que jo sé! Si en faria de coses diferents la nena... i si recordéssim el que els nostres avantpassats eren , van fer, van tirar endavant amb adversitats molt diferents, però no per això adversitats i es van revelar amb el què l’època els deixava...

No hi ha res als gens que traspassi aquest esperit de treball, d’honradesa, d’humilitat, de generositat, d’amor a la nostra terra. D’amor a unes monedes, a unes cares i a unes creus... d’amor a Catalunya pel que era, pel que és i pel que volem que sigui pels nostres fills.

A cada generació li toca alguna cosa, per anar construint País, a nosaltres aguantar per la generació que bé i intentar de totes les maneres possibles que Catalunya sigui i torni a ser respectada.

“Ya no tengo ninguna esperanza en el futuro de nuestro país, si la juventud de hoy toma mañana el poder, porque esa juventud es insoportable, desenfrenada, simplemente horrible.” Hesíodo ( 720 A .C.)

I si ja es deia això al 720 A.C. perquè hem de pensar que és veritat?

Jo no visc en aquest món. Ni de broma!

2010-05-02T13:39:00.000+02:00

Terra de Xauxa

Una mica de somni i poesia sempre va bé. Després quan caiem a la dura realitat és una altra cosa. Però l’estupidesa de la raça humana va tant enllà, i no la podem canviar, perquè naixem amb ella... només ens queda somniar i pensar que un dia acabarà una lluita sense cap mena de sentit, que nosaltres sols hem començat, i qui ens ho ha mana`T!

Xauxa és el país més gran i bonic per excel.lència allà es neda en l’opulència i de pobres no n’hi ha. Allà no mana ningú i tothom creu i va recte, perquè s’acata i respecte el pensar de cadascú. Així tots viuen tranquils i en la més dolça armonia, sense crims, ni policia, ni plets, ni guerres.

No es fan quintes ni eleccions; i com no hi ha propietaris, no hi ha advocats, ni notaris, ni es paguen contribucions.... Allà ningú té la dèria de treballs per l’interès, perquè com no hi ha diners, no es coneix mai la misèria.

Tothom troba el que demana; i per contentar a qui es vol, cada dia surt el sol, i plou set cops per setmana.

Però la pluja no encaparra; el dilluns plouen cabrits; el dimarts, coloms rostits; el dimecres, botifarra; el dijous, rets i cotilles; divendres fruites i vanos; i el diumenge, mandonguilles. Les cases són de torrons; les parets, de xocolata; les rieres, d’or i plata, i els caps, coberts de capons.

Allà no s’ha de passar cap pena per poder viure; vinga broma! Vinga riure! S’hi disfruta amb salut i els metges no hi tenen feina.

I quan ja s’és a la vora de les portes de la mort, ve una febre, un atac fort i.... bona nit i bona hora.

Amb això, sense disbauxa, si us agrada el que és diu, aneu a passar l’estiu a la terra de Xauxa... I quan sereu de tornada d’aquest país formós i gaí, com que jo no hi estat mai... ja m’explicareu si us agrada.

Bori i Fontestà . Una mica arreglat ...

Què és el nacionalisme (per alguns)

2010-04-30T14:23:00.000+02:00

Treieu conclusions. Jo les diria massa grosses i no sol ser el meu estil. Potser m'hi faran tornar.

http://es.wikiquote.org/wiki/Nacionalismo#Citas_sobre_el_nacionalismo

L'excepció en tota regla.

2010-04-29T10:23:00.003+02:00

La llei de la supervivència del més fort té una excepció.

De fet, no em tocaria escriure, ja ho vaig fer ahir, però vés! he recordat el començament d'un llibre i no ho he pogut evitar...“La pell freda” d’Albert Sánchez Piñol: “Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les qual no convenen els diàlegs”.

Hi ha qui es queda fred, hi ha qui té la pell freda, hi ha qui posa pell morta i hi ha aquell que tot li rellisca i, també aquells que tenen la sang freda.

Els sentits es poden desenvolupar de moltes maneres, depenent de l’hàbitat en el que vivim. Actualment tenim un Govern tripartit totalment adaptat a l’hàbitat i en canvi sembla imminent la seva desaparició. Darwin no estaria d’acord, però vés!, també hi ha altres teories a la supervivència.

El PSC per sobreviure ha fet servir el tot em rellisca i encara hi crec, portant al poble, el seu sobirà, a quedar-se fred i posar pell morta. ERC té la sang freda de seguir aguantant la supervivència del tripartit, per tenir una mort més llarga i més lenta (supervivència a curt termini) i ICV és el soci que aguanta, a la meva manera de veure perquè té la pell freda.

Tot plegat, el tripartit està condemnat a la desaparició per la no convivència entre ells. Els partits que formen el tripartit i que ens governen es depreden entre ells i al País.

Com sempre l’únic que sobreviu, mitjanament malament, és el més fort. Els petits, units a un depredador més fort i amb rocs a la faixa (PSOE) no tenen cap mena de possibilitat d’aguantar. Se’ls mengen vius i són incapaços de reaccionar. A ERC li han donat mil i una raons per fer desaparèixer, amb temps, aquest depredador associat, però no ho fa, deu tenir un síndrome estrany! D’aquests que surten ara amb mil i un noms i que a tots ens costa recordar, o simplement ganes de poder o el morir amb les botes posades (cosa que em sembla ridícula, perquè això ho fan els valents) i ben enfangades.

Cada dia que passa el tripartit es posa més en evidència, amb una cosa o altre. Els més depredats, ERC i ICV no són capaços de lluitar per la seva supervivència... qui dia passa anys empeny? Aquí va al revés, qui dia passa més vots perd i amb raó.

La situació que estem vivint és del tot intolerable i el votant ho ha de posar de manifest d’alguna manera. Actualment la manera de posar de manifest aquesta intolerància és per desgràcia, posar pell morta i deixar de creure en l’Empresa que és el nostre País.

Fem un flac favor a Catalunya. No anant a protestar pel que s’ha estat vivint durant 7 anys a la nostra Nació i espero que això es reflecteixi, no en desafecció, sinó amb ganes de que no ens prenguin més el pèl.

Hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les qual no convenen els diàlegs.

Mal dia avui, mal dia

2010-04-28T14:47:00.000+02:00

Mal dia avui, mal dia. Faré honor al títol del meu bloc i seré el més natural possible. No sempre van bé les coses i no sempre ens trobem d'allò més bé, però ens costa expressar les nostres intimitats i intentem ocultar constantment un dia dolent. Quin esforç extra suposa el posar bona cara i tirar endavant sense deixar notar del tot en la expressió facial, ui! que maco m'ha quedat això, cara, cara, es diu cara , clar i català, el que realment ens passa, el cos s'encongeix, ja dec fer metro 40, i tens mal dia i a mida que avança el dia empitjora i si a sobre avui perd el barça tindré un pitjor mal dia.

La tarda no arregla les coses, la nit menys, de nit es veu tot fosc i negre ( ai egs) i demà serà millor. tornarà a sortir el sol i tornarà a estar tot endoina i potser no és millor però esperes que així sigui. Al llevar-te, i no saps perquè, ja saps que no és un bon dia.

Una dosi de realitat també ens convé a tots plegats i a mi al parlar, que egoista, se m'ordenen les idees, tot es fa més fàcil i puc treure millors conclusions tot i ser un mal dia. Avui és un mal dia, demà serà millor.

No us ha passa a vegades que les coses s'escapen de les mans sense voler? que fas una cosa amb la millor intenció i que et surten per pataneres. No, oi? ara mateix tothom és perfecte, i pensen aquesta noia està depressiva, no! aquesta noia només té un mal dia. Tots tenim el somriure posat?, que macos que esteu, què costa expressar els sentiments, les derrotes i les victòries tal com són. Els polítics, els polítics sempre guanyen, els esportistes no tenen més opció guanyen o perden. Quan un tanca un negoci ha perdut?, ah però sempre pot dir amb una rialla a la cara, cara hem dit no?, es diu cara, que ha tancat perquè ja n'ha fet prous...Té prous quartos per mantenir-se, o l’excusa universal actual... la crisi i en part té raó i en part no, també, i en part no.

Acceptem les derrotes com a derrotes i potser hi sortirem guanyant, siguem senzills i persones de paraula i segur que hi sortirem guanyant. Anem sempre amb la veritat per davant, perquè amb la veritat ens podem presentar a tot arreu . La mentida sistemàtica pot aguantar un temps fins que es fa palesa per aquell qui l’alimenta i, de mica en mica, (es torna mico) tot allò que l'ha portat a ser qui és amb una manera de ser que no porta enlloc, la vida el posa al seu lloc.

I no cal que ens hi esforcem eh, aquests mals dies val més no fer res, empitjora el dia. I et mires qui et passa pel costat i penses mira! aquest té un bon dia , i si li preguntem? potser té un dia pse, o té un dia happy guaii!. No en tinc jo de mals dies, aquest és de l'escola, siempre positivo, nunca negativo, au va! què coi, tothom té un dia emboirat i la botella, la veu mig plena o mig buida un dia d'una manera i un altre dia d'una altra, no sempre és el més positiu del món i amb el positivisme tirarem endavant. Home... no dic de deixar-te caure, però un mal dia, i la botella, no mig buida, no, buida del tot la veu tothom. o és que m'equivoco?

Tinc mal dia eh? i que avorrida dec ser, i què, oi? i què?

El dia que en Montilla parli

2010-04-26T15:24:00.000+02:00

Jo crec que ha parlat pels colzes... però tothom pot tenir la seva opinió.

Ahir arrel d'aquesta nota d'en Z es generava una mica de discusió sobre la foto d'en Montilla que en Z va clavar a la nota... Avui s'ha completat la conversa... Us la passo:

Z-Oi que en Montilla preguntava a en Mas si el seu projecte polític era independentista o no, doncs jo... avui vull fer-li una pregunta:
MONTILLA, VOLDRIEU FER EL FAVOR D'EXPLICAR-ME PER QUÈ NO HEU ANAT A VOTAR AL REFERÈNDUM PER LA INDEPENDÈNCIA QUE S'HA CELEBRAT A SANT JUST DESVERN?
M'agradaria molt tenir una resposta per decidir si el puc votar o no.

X- treu aquesta foto que em posa malament el sopar,..

Y-me dona yuyu ehhh, tenir la cara aquesta aquí. Potser no l'havia vist mai tant.

Y-escolteu i la Terribas va caure a l'asquer.... o què?

R-en Montilla no enganya ningú. La seva actitud en les consultes reflexa el personatge que ens ha governat fins ara. Ni si ni no ni abstenció, passotisme total! Un personatge gris sense conviccions clares, de poques paraules i pocs fets que té por de fer i de parlar per por d'acabar essent presoner dels seus actesi de les seves paraules. En fi, un personatge per oblidar aviat i passar full a la història del nostre país.

H-DE fet es amo dels seus silencis i aixo en politica es mes preocupant que si parles.Segurament es reserva per la TRACA FINAL.

Y-a mi em fa pensar amb un acudit. d' un que vol lligar i preguntava ... d' on ets? On vius? De que fas? Que estàs enfadada? Que no parles?Ella (reservant la traca final ) va contestar: pá que... Pá cagarla? Jo afegiria (Pacagarla mas?, i en mas potser li diria que ja ha parlat prou amb els fets) ;)

Per al meu Heroi. El meu País

2010-04-22T10:52:00.002+02:00

Un país el fem tots. Un País és nostre i és meu i serà d'ells i dels meus.
T'estimo Catalunya.

Com sempre i de referència llegendes populars. Patriotes descrits amb gràcia.

Avui em sento especialment sensible i això que m'he llevat amb el peu dret... però m'estic plantejant de llevar-me amb l'esquera i esmorzar després. Així també em passa , el meu mal despertar. Sensible perquè demà tindre una rosa menys i no perque no me la mereixii ehh, però n'hi haurà una de menys, això serà un fet, com molts fets a la vida. I en honor a tot el que significa una cosa tant senzilla com una flor, una rosa , clar, no li treurem protagonisme, que segons conten va tenir la princesa us deixo un llarga descripció "poètica" que ajunta dues coses importants per Catalunya. La Senyera i la rosa. Tot senzill, tot guanyat, i contents perquè el que ens hem guanyat amb els segles ningú, ningú i tampoc ningú té ni autoritat ni té capacitat per negar-nos-ho. T'estimo més Catalunya.

L'Escut de Catalunya

En la que Sant Jordi empunya, bandera de color blanc hi ha l'escut de Catalunya amb
quatre barres de sang.

d'aquestes barres la història, està escrita amb lletres d'or, per saber-la de memòria i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles rei de França i senyor dels catalans, entraren, folls de venjança, en ses terrers els normans. Per sostenir sa corona, demanava el Rei socors al compte de Barcelona. El valent Jofré el Pelós.
Al saber la nova, empunya el comte l'arma i l'escut i s'endú Tot Catalunya cap a França, resolut.
Així que a França arribava amb la flor dels catalans, el rei Carles reculava, atropellat pels normans. I llençant-s'hi de seguida el brau Jofré amb sos valents, va deturar l'envestida dels normans, forts i potents...... Mes quan vençut reculava, l'enemic, rostos avall, un llançò al pit se li clava i el fa caure del cavall.

Dintre una tenda, els de França, ferit al Comte han entrat, posant-li al capsal, la llança i l'escut al seu costat.
I a l'entrà a dur-li la nova, de que els normans han perdut, veu el Rei al Compte jove, mirant trist el seu escut.
- Si a vos se us deu la victòria, per què al Rei trist us mostreu?, si voleu honors i glòria, Comte Jofré, demaneu.
"Des d'avui, de vostra terra sereu Comte independent; sereu mon company de guerra i en pau , l'amic més prudent".

- Grans mercès, Rei de França; li respón Jofre el Pelos, no em reca, no, el cop de llança que dessagna tot mon cos. El que em reca i cor-me-lliga, és veure llis mon escut, sense cap blasó que diga, els honors que hem merescut.

Llavors el Rei de seguida, s'acosta al llit del valent; xupa els dits en sa ferida i així li diu dolçament:

-Amb sang del cor a la guerra haveu guanyat el blasó; quan torneu a vostra terra brodeu-lo en vostre pendó.

I passant quatre ditates del brau Jofré en l'escut blanc,
Hi deixava senyalades
Les quatre barres de sang

Bona diada Catalunya.

Ser, i Ser dona. Una dona i que més dóna

2010-04-21T08:11:00.000+02:00

Ser o no ser, és aquesta la qüestió? Shakespeare To be or not to be: that is the question

A mi em venen al cap molts dubtes sobre aquesta pregunta del ser o no ser dona. Vaig comentar un dia que era una feina feixuga i, cada vegada n'estic més convençuda. A mida que avancen els segles... representa que les dones hem anat adquirint importància en tots els àmbits de la societat o si més no, més reconeixement en la feina que fem, dins i fora de casa. Però em dóna (mai millor dit i amb accent ) la sensació que aquesta lluita s'està deixant i, noies, la perdrem. La societat en general es segueix omplint amb hormones per no omplir amb neurones ( és científic eh ) o simplement supleixen en massa les neurones actives, per fer volum més que res ... No rieu ehh, als homes massa gràcia, no els fa. No els féssim enfadar.

El que està clar és que hem de Ser. Ser humanes, mares, filles, dones, perfectes, llestes, guapes, ( i si ets rossa ja és la òstia, amb perdò) amb estudis, sempre rialleres, no ens podem permetre el luxe d'estar malaltes ni queixar-nos, aprendre continuament, menjar-nos tots els marrons i ... conformar-nos. Però només tenim aquesta possibilitat per tirar endavant.

Que trist, eh ...sents a dir, el món serà de les dones (Afirmatiu i contundent) ... si?, i quan? . Portem 2.000 anys lluitant activament per una igualtat que no arriba. Fa tota una vida que ho sento (bé 40 anys, encara no, que no sóc tant vella). Ni obligats, gairebé, els homes (a partir d'ara, els hormonats) es podria dir que practiquen la paritat en càrrecs importants i es fa evident, doncs, que no hi ha dones vàlides, o ens aparten d'entrada només per aquests fet, Ser dona?

Sé que és retòric, però només s'en parla i amb temor, encara, però no s'escriu. És que és molt greu el que està passant. Ens preocupem per la igualtat entre els altres i entre els sexes?... bé... ja s'esperaran 2.000 anys més.

No és un maltractament el no tractar-te per un igual? , a val... no piquen! no reben cops! només rebem en l'autoestima, però ja els hi passarà. I mireu resta d'hormonats, millor si no se'ls passa una més de calladeta. Això si que ho tenen són més fortes que nosaltres, però obedients...

Ja els hi val a les hormones actuar d'aquesta manera.

Una dona més i que més dóna.

Una visió molt personal. 100 grams de traça

2010-04-18T10:07:00.002+02:00

100 grams de traça
La majoria de les vegades us parlo de l'esperit emprenedor català i de la capacitat d'innovació que aquest país té. I es que hi crec verdaderament. Vinc d'una familia de la petita empresa Catalana, possiblement de les poques que queden amb tants anys en aquest País. El meu besavi, Francesc Trias, ja va inventar, crear i innovar, perquè al final per definició la innovació és l'èxit de la idea. Ell va presentar unes galetes, les teules o barrets de capellà, els virolets, les delícies i els torpedos a una fira a París a finals del S.XIX i va guanyar el premi de pastisseria. Al 1912 una poesia dedicada a aquestes galetes va guanyar el primer premi als Jocs Florals de Barcelona i aquí comença un seguit de reconeixements a la feina feta i ben feta. Es conegut arreu del País Català que les galetes de Santa Coloma de Farners són de les millors. Es va fer i va tenir el mateix èxit el torró de Nadal fred, "Torró de Sant Jordi" i un seguit d'innovacions que les generacions anteriors a la meva han anat fent. L'última és la de títol d'inventor del meu pare que ha innovat en tot el que és la galeta dietètica i substitutius de menjar.
Veient que la galeta tradicional anava a la baixa, degut a que el mercat està ple de galetes de menor qualitat i més assequibles a la economia actual la producció va baixar i tenia que buscar recursos. De cap manera volia baixar la qualitat dels seus productes. Doncs bé, es va posar a internet, al món de la farmàcia, a les vitamines, a tots aquells productes i mercats que ara estan en augment i va patentar i inventar una manera de fer galetes per aquest sector. Això ens ha tornat a ajudar a remuntar aquests moments de crisi i crec que és de les poques empreses que pot dir que aquest any 2009 ha augmentat un 30% la seva facturació. Assegurant així els llocs de treball dels seus treballadors, que per altra banda deixeu-m'ho dir porten pràcticament la seva vida a dins de l'empresa i fins i tot, a tret anecdòtic, es van casar formar tres famílies entre els treballadors i una parella ja s'ha jubilat i queden les altres dues, encara treballant a casa. Això també honora l'esperit de l'Empresa.

Totes les galetes de casa tenen nom, i tenen una fórmula i estan escrites en paper. Ja el meu besavi va començar a posar les fórmules i al final de cada una posava .... 100 grams de traça. (per ell l'ingredient més imprescindible).

Doncs bé aquest 100 gr. de traça són els que ens falten no? un pot posar més sucre, més ous, menys grassa, però sinó té traça en fer, ja pot anar posant el que vulgui que mai surt bé la galeta.

En el món de la política passa exactament el mateix. Qui té traça s'en surt i qui no en té ja pot anar copiant la fórmula que li surt pastada!

El president Pujol tenia traça a vegades, tampoc, els 100gr. però a casa meva tampoc... Però sabien on rectificar la fórmula perquè la pasterada no fos tant grossa i al final pogués servir. Aprenent dels errors. Però hi ha qui no sap per on rectificar, perquè la fórmula li ve escrita sense més ni menys. O a vegades potser no pot rectificar-la i que surti al gust dels catalans.

Tot això només porta a una reflexió de País i intenta transmetre una reflexió que jo em faig constantment i que no entenc, perdoneu, però no entenc perquè no se la fa molta gent.

Per descentralització que és un dels principis de la Constitució les autonomies són la fórmula d'acostar-se millor al poble. El poble de cada autonomia decidirà qui el representi tant a l'autonomia com a Madrid. I jo em pregunto, qui ha de mirar per la meva autonomia? els de casa no? o es que els de fora miren pels de casa?. Això aquí, allà i al més enllà mai dels mais ha sigut així. Un mira pels de casa, no pels de fora.

El meu pare deia sempre una altra frase, "la raó suma 1.200, 600 l'un i 600 l'altre". Tornem allà mateix! Si tots tenen raó què els diferencia? la traça i el mirar pels de casa.

Perquè dins d'una autonomia hem de votar partits que miren pel "Bé " de totes les autonomies i que intenten que Espanya estigui igualada (Bé això és el que diuen que es fa).
Perquè no mirem pel bé de l'autonomia on vivim?
Perquè no lluitem pel millor del nostre lloc de residència, ara deixant a part d'on som , d'on venim , i fins i tot allà on anem .
On som? a Catalunya, per qui hem de mirar? per Catalunya .
Que es preocupin les altres de mirar per la seva autonomia!! No... a sobre mirarem per ells! Això va en contra de tot el que significa viure en un Estat d'Autonomies.

La traça d'alguns partits ja s'ha vist reflexada. O simplement no en tenen, i això els ho dirien les cuineres de Sils, o no la volen fer servir, que pel cas, és el mateix. La ineficàcia que vivim a Catalunya és reflex de la ineficàcia del Govern Espanyol.
I la meva reflexió segueix i es que no hi trobo altra sortida, com en tot, hem de mirar per casa, per on vivim, per on ens guanyem les garrofes i només ens poden ajudar aquells que pensen que Catalunya ha de mirar per ella i les altres comunitats ja faran la seva feina. El que em sembla inoperant en el model Espanyol es que donem el vot a qui no mira directament pel bé d'on vivim.

(I paro, perquè si segueixo, m'enfado i no pot ser!)

Cristina

El Castell De Montsoriu. Vegueria de Montsoriu.Reconstrucció Castell Gòtic Vescomtat de Cabrera

2010-04-16T21:24:00.002+02:00

Entrada a les estàncies nobles des del rebost. Teniu més fotos enviades al twitter, us adjunto els enllaços.
http://twitpic.com/1fyod2
http://twitpic.com/1fyo1e
http://twitpic.com/1fynez
http://twitpic.com/1fyla7
http://twitpic.com/1fyl65
http://tweetphoto.com/18630890
http://tweetphoto.com/18630581
http://tweetphoto.com/18627305

Un castell preocupat per l'aigua.

El castell de Montsoriu no és una única construcció, sinó que es tracta d'un important conjunt arquitectònic que engloba dins seu diverses construccions: els tres recintes concèntrics del castell, la torre de guaita isolada i el poblat medieval. Cada un d'aquests tres gran conjunts presenta una funcionalitat diferenciada, i es pot englobar tot en un gran període de construcció i ús de les estructures, situat en època gòtica. Tot i així, no tot el conjunt monumental s'aixecà en el mateix moment cronològic, sinó que el castell s'anà bastint progressivament al llarg d'un vast període que comprèn els segles X-XIV.

Es troba format per tres recintes delimitats i closo per muralles, el recinte sobirà, el recinte del pati d'arme i el recinte jussà.

L'aigua era la gran preocupació dels habitants del castell, més de 2.000 persones. La gran cisterna central és l'eix al voltant del qual es planificà arquitectònicament la construcció del segon recinte del castell. la cisterna amida 11.75 m de llargada per 4.55 d'amplada i 5m de fondària. És, doncs, una de les cisternes per a l'emmagatzematge d'aigua de pluja més gran dels castell gòtics catalans, amb una capacitat aproximade de 268mil litres d'aigua. També és de gran interès el sistema de captació d'aigua, que mitjançant canaleres de terrissa davallava per l'interior dels murs fins al terra, passava soterrada fins a dos pous de decantació, on era depurada abans d'entrar a la cisterna coberta. El pou d'extracció d'aigua se situa en un angle laterall de la cisterna i funcionava pel sistema de vasos comunicats.

Al llar4g del segle XIV, el castell esdevindrà el palu gòtic residencial dels vescomtes de Cabrera, una de les principals famílies del Principat. S'ha calculat que el conjunt del domini dels Cabrera pels volts del 1360 era de 4.071 focs o famílies, que podien correspondre a uns 20.455 habitants. Segons l'historador A. Pladevall, aquesta xifra supera en molt els sudits de la resta de senyors del país, que de mitjana no arribaven al es 2.000 famílies.

El vescomte, com a senyor de ple dret de les seves baronies, a més del govern i de l'administració de justícia, dictava normes jurídiques pròpies o bé en assemblea amb els representats de les universitats o viles de seus vassalls o súbdits. Únicament tenia la limitació de no poder ingringir el dret comú, els usatges o les Consticuions generals de Catalunya. El vescomte podia convicar corts pròpies comparables a les reials. Es tractava, doncs d'un petit estat quasi del tot independent dins el mateix principat, on el vescomte esdevenia l'autoritat principal.

Trobo que és bo recordar el passat, saber d'on venim, continuar amb les nostres costums, fomentar els nostres valors i ser el més fidel possible a tot al que el cor ens mana. Però això és passat, que esdevé en present i ens dóna raons per construir un millor futur amb cap clar .

Avui ha estat un dia molt maco i enriquidor, espero que us agradi que l'hagi compartit.

Gràcies.

Un tal com raja, i ja veurem

2010-04-08T22:25:00.000+02:00

Mama , definitivament, et fas gran.

És cert que a mida que ens fem grans els humans reflexionem més i ens donem més al diàleg que la gent jove. No sempre estem d’humor i intentem dissimular un mal dia com podem, i a mi, això, m’esgota. Intentar canviar la cara i fer veure que sempre tot va bé no se si és bo, per mi no..., ens porta al tancament, a la falta d’espontaneïtat, a la introversió, a ser més reservat del compte. No trobeu que és una forma de repressió no expressar en cada moment com un se sent. Ens fa menys reals. I el realisme comença a ser necessari, la impulsivitat, el deixar-se portar per una intuïció sense més. Oh! i no enyoreu fer una cosa perquè si!! (potser sí em fa falta descansar).

I les incoherències que vivim tampoc ajuden oi?

Sense anar més lluny ahir tenia una petita conversa de 5 min. amb un periodista de ràdio. Parlàvem de les audiències, si porta gent famosa, li puja , clar i me’ls va començar a recitar tots (alguns no els coneixia, glups) fins que li vaig dir que parés, jo ja no donava per més. Quina contradicció, aquells a qui critiquem són als que volem escoltar. La gent no famosa deixa de ser interessant? No! Però ens donem de menys d’escoltar-la, ves per on!

La tolerància i la intolerància a l’hora d’escoltar a la gent m’ha aportat moltes coses davant la meva actitud davant la vida. Tothom té dret a ser escoltat. L’important és treure’n les conclusions que tu creus o veus que has de treure, però ser tolerant amb els demés només ha fet que enriquir-me. Potser per això tinc un caràcter obert, observador i a vegades sorprenent . A la mínima una petita idea es pot transformar en mil i una cosa, moltes sense sentit, clar, però alguna cosa personal en trec. M’agrada tenir defectes, mira vés! m’agrada no fer bé les coses, m’agrada rectificar i demanar perdó, m’agrada aprendre, dissertar, deixar volar la imaginació i tocar al final de peus a terra, intentar millorar les coses i superar-me dia a dia. I el fet d’admetre que sóc humana em dóna més seguretat que cap altra cosa.

Benvinguts al planeta terra

Contesta a la meva Sensació de Traició FB.

2010-04-06T15:27:00.000+02:00

Obro contesta al meu bloc a una discusió que s'ha format després d'una frase meva de decepció envers un partit polític.

Ostres he arribat a la conclusió que tothom és un expert en tot, i jo no en tinc ni idea de res. Jo no puc, tot i pensar que un objectiu nacionalista és la independència, saber si és o no és bona econòmicament, si cal tenir-la per tirar endavant, si és la independència l'únic camí per sortir de la crisi, és tot això la independència o és un crit d'ofeg actual, una manera de voler estar i reivindicar, una única bandera amb la que sortir endavant?, jo es que em plantejo moltes més coses, abans d'agafar i dir, doncs ara tot serà la independència.

A veure si ho poso bé perque això de contestar i reflexionar sobre una conversa rellegida costa una mica i més en un mitja de 100 paraules com a màxim.

Jo hi penso , hi torno a pensar ... i sempre acabo allà mateix. El Nacionalisme, el nacionalisme sí que ens ha d'ajudar. Pensar, actuar, mirar endavant com una nació fent en cada moment el que més calgui per solucionar els problemes que es puguin anar plantejant. Això em donaria seguretat. Un model de país basat en el què és millor pel País, quin altra pot ser millor?, i no em digueu ingenua. No n'hi ha cap de millor, pot estar molt usat, però el fons és el que és, el Nostre País.

Eines que tenim i són aquestes eh, no n'hi ha cap altra, la política. Segueixo mirant i si per mi el nacionalisme ha de ser la bandera de qui governi casa meva convergència i unió és per el partit que ha de governar les properes eleccions . No han tingut la oportunitat de demostrar qui són( no em falleu) ja em va fallar ERC l'any 2003. Jo vaig ser una de les que va votar ERC aquelles eleccions i me n'arrepentiré tota la vida. Per això estic dolguda, enfadada i em sento traïda. Em van robar el vot, primer, i després em van seguir robant tot el que per mi representava Catalunya.

I que hi enteneu de polítiques socials, econòmiques, lleis, estats?, supuso, entenc que aquestes macroestructures anomenades partits polítics tenen especialistes en cada tema i gent molt preparada per afrontar les situacions que el país necessita. Si sempre, sempre, s ho miren sota el Nacionalisme , Catalunya ha de tirar endavant, sola o acompenyada m'és ven igual, el que sigui millor per Catalunya, és el millor per mi.

jaja, va i ja callo!!!

Eines del Parlament de Catalunya. Un exemple de com funcionem. Base de dades del SIAP

2010-04-05T11:19:00.000+02:00

He recuperat algunes propostes de resolució i preguntes, són només un petit exemple d'un sol Butlletí Oficial del Parlament de la base de dades dels SIAP, perquè us doneu compte de com va la política del nostre país.Les propostes fetes per altres grups parlamentaris, fóssin o no vàlides per la millora del país van ser rebutjades, us en copio algunes. Petits exemples que ens han de valer. Opineu vosaltres mateixos i podeu entrar a la base de dades del SIAP i comprovar-ho.

Admisió a tràmit:

Proposta de resolució sobre la inclusió de la traducció jurada entre català i romanès en la propera convocatòria de les proves d’habilitació professional per a la traducció i la interpretació jurades

Tram. 250-00963/08
Esmenes presentades
Reg. 27624 / Admissió a tràmit: Mesa de la CPC, 26.06.08
Esmenes presentades pel Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi, Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (reg. 27624)1
Esmena núm. 1
De modificació
G. P. Socialistes - Ciutadans pel Canvi, G. P. d’Esquerra Republicana de Catalunya, G. P. d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

«El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

Estudiar la viabilitat i la oportunitat d’incloure l’opció de traducció jurada del romanès al català i viceversa en les properes proves de traducció i interpretació jurades que es convoquin.»

REBUTJADES:

Proposta de resolució sobre el rescat del peatge de l’autopista del Garraf
Tram. 250-00802/08
Rebuig
Rebutjada per la Comissió de Política Territorial en la sessió núm. 22, tinguda el dia 25.06.2008 (DSPC-C 346).

Proposta de resolució sobre la construcció i el condicionament del passeig marítim de Sant Andreu de Llavaneres (Maresme)
Tram. 250-00805/08
Retirada
Retirada en la sessió núm. 22 de la Comissió de Política Territorial, tinguda el dia 25.06.2008 (DSPC-C 346)

Proposta de resolució sobre la neteja, la canalització i el cobriment de les dues rieres de Segur de Calafell per a construir-hi aparcaments públics
Tram. 250-00585/08
Rebuig
Rebutjada per la Comissió de Medi Ambient i Habitatge en la sessió núm. 19, tinguda el dia 25.06.2008 (DSPC-C 347).

Proposta de resolució sobre la instal·lació de faldons de protecció al nou tram de la carretera C-31, entre Palamós i Palafrugell
Tram. 250-00754/08
Rebuig
Rebutjada per la Comissió de Política Territorial en la sessió núm. 22, tinguda el dia 25.06.2008 (DSPC-C 346).

Proposta de resolució sobre l’execució de les obres que es duen a terme al nucli urbà de Mont-ras (Baix Empordà) amb motiu de l’ampliació de la carretera C-31
Tram. 250-00758/08
Rebuig
Rebutjada per la Comissió de Política Territorial en la sessió núm. 22, tinguda el dia 25.06.2008
tinguda el dia 25.06.2008 (DSPC-C 347).

Proposta de resolució sobre l’execució de les obres de l’accés de l’autopista C-16, a Vacarisses (Vallès Occidental)
Tram. 250-00759/08
Rebuig
Rebutjada per la Comissió de Política Territorial en la sessió núm. 22, tinguda el dia 25.06.2008 (DSPC-C 346).

Proposta de resolució sobre la defensa del riu Ter
Tram. 250-00787/08
Rebuig
Rebutjada per la Comissió de Medi Ambient i Habitatge en la sessió núm. 19,

Proposta de resolució sobre la reversió de l’assignació d’espais a la terminal sud de l’aeroport de Barcelona
Tram. 250-00782/08
Rebuig
Rebutjada per la Comissió de Política Territorial en la sessió núm. 22, tinguda el dia 25.06.2008 (DSPC-

Proposta de resolució sobre la incorporació al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà de l’espai corresponent a l’edifici Fluvià Marina, de Sant Pere Pescador (Alt Empordà)
Tram. 250-00807/08
Retirada
Retirada en la sessió núm. 19 de la Comissió de Medi Ambient i Habitatge, tinguda el dia 25.06.2008 (DSPC-C 347).

La Corona de Llorer

2010-04-04T12:59:00.000+02:00

Us faig a mans una poesia que em vaig apendre a tercer d'EGB, llavors. La professora era la Trini Bohigas i ens va fer comprar el llibre :"El Trobador Català", sempre l'he conservat i sempre que el rellegeixo hi trobo valor i ganes per tirar endavant.

Conten d'un rei que tenia
heretada una corona,
i deia en sa fantasia:
- De llorer jo la voldria
si el poble d'or me la dóna.

I és que tenia prevista
sa bondat de tota llei,
que era més bella i més vista
la corona de l'artista
que la corona de Rei.

Va ser artista; i quan guanyava
la corona amb son valer,
del front la d'or s'arrencava
i satisfet es posava
la de fulles de llorer.

Quan el poble al seu rei via
coronat amb tant d'honor,
joiós sos mèrits retreia;
i era que el llorer li feia
molt més respecte que l'or.

Va morir el Rei ple de glòria;
i en sa tomba va voler,
per fer digna sa memòria,
posar-hi, justa, la història
la corona de llorer.

I el nom d'aquell rei, que hauria mort al fi de swon rinat,
si la història l'enaltia,
la fama que tenia
deixa aixií a l'humanitat:

- tan sols el talent conquista
la glòria de bona llei:
i és més formosa, i més vista,
la corona de l'artista
que la corona de Rei.

El Trobador Català. A. Bori i Fontestà

Crec que parla per sí sola.
Bona Pasqua

Sòn diferents els polítics?

2010-04-03T14:56:00.000+02:00

Són diferents els polítics?

El dia que vaig decidir entrar a Facebook i twitter i començar a utilitzar les eines 2.0 va ser per una raó molt concreta. La política 2.0 era el que més m'interessava, què estava passant al meu país i com actuaven els seus dirigents i poder-ho viure en primera persona. En un primer moment no em vaig plantejar la possibilitat d´interaccionar amb ningú, només donar-me per informada era la meva aspiració. Però de mica en mica i veient com està funcionant el país, la falta de consens que no arriba mai, la incoherència en les actuacions de la gent que nosaltres, el poble, hem posat al poder em fa estar cada vegada més segura de que alguna cosa puc fer... Si més no dir-ho, expressar-ho, posar les coses amb les que estic d'acord i amb les que no hi estic. Criticar sí, implicar-me també.

No creieu que ens correspon a tots nosaltres, pel bé de tots plegats donar la nostra opinió a les pròximes el.leccions? Deixarem que ens segueixin manipulant i posant d'entredit l'orgull dels catalans, la valentia que aquests han tingut al llarg de segles i que sempre ens ha enlairat. Podem tots posar el nostre granet de sorra, el nostre vot, el nostre enginy, les nostres ganes de canviar les coses amb les que no estem d'acord. Ostres em llegeixo i sembla els Yes We Can, però nois no n'esteu tips de tanta història? A mi em remou la manipulació, la no coherència, el no prosperar, el veure com intenten despistar-nos amb altres temes que no són actualment la problemàtica que vivim.

A alguns els semblarà populisme, a mi em sembla la realitat, altres ho veuran com estratègia i provablement ho sigui, però quina estratègia... destrossar el que ens queda, el poc que tenim. Es responsabilitat dels nostres dirigents tornar a Catalunya on es mereix i que torni , i fixeu-vos , quina animalada! que torni! a ser respectada.. No m'hagués pensat mai haver d'escriure això.

El tots són iguals no ens ha de valer, el què hi podem fer, tampoc ens ha de convèncer, estimar un país, viure el catalanisme sí ens ha de portar a la reacció.

No és en sí com han de ser o com voldríem que fossin els polítics. La problemàtica va més enllà, en la imatge que s'ha projectat tant dels partits polítics com dels polítics i el desgast que han sofert . El descrèdit de la classe política és un punt de partida de la campanya actual i no es pot perdre de vista. Canviar la imatge, cosa difícil però necessaria per tal d'incidir en la opinió pública i dinamitzar la participació en les properes eleccions. Tots, tots hem de fer aquest esforç, el ciutadà implicar-se i els polítics apropar-se.

La majoria de vegades i pel que comporta la responsabilitat i el poder els polítics semblen inaccesibles al poble i en ocasions ho són. Alguns semblen embolcallats en paper d'estrassa i altres en paper de caramel, però sí, que potser sense adonar-se'n dónen la sensació de llunyania. Jo trencaria tot protocol.

Al final els posem nosaltres i si no valen , a per un altre model que ens sigui més convincent. Però que tinguin consciència que tenim criteri que no els votarem perquè som d'aquell partit. Això no és el Barça o el Madrid, és el nostre futur i el futur dels nostres fills i amb ell no és juga.

Participar no és tan sols comentar, donar-se per informat´, requerix implicació, resolucions, plantejaments.

És un tros d'opinió, coses meves.

Apropar-se no sempre és fàcil. Tractament d'adolescents "rabiosos"

2010-03-31T18:13:00.000+02:00

Multidecàleg :)

1. Comptaràs fins a 10 o fins al número que calgui.
2. Deixaràs passar el primer estirabot com si no l'haguessis sentit.
3. Donaràs una oportunitat a la seva música abans de dir el que en penses.
4. Escoltaràs, escoltaràs i escoltaràs.
5. Et prendràs les coses amb sentit de l'humor.
6. Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t'ho pregunta.
7. Evitaràs discussions absurdes, però no defugiràs el conflicte necessari.
8. Evitaràs fer servir expressions de l'adolescent... si no és que vols fer el ridícul.
9. No deixaràs passar les transgressions de normes fonamentals.
10. No et posaràs nerviás quan sistemàticament opini el contrari que tú.
11. No faràs anàlisis que no t'han demanat.
12. No preguntaràs coses que ja has decidit.
13. No voldràs arreglar-ho tot com si els problemes fossis avaries.
14. Preguntaràs sense interrogar.
15. Recordaràs a l'adolescent les seves qualitats i talents.
16. Recordaràs com et senties tu quan eres adolescent.
17. Recordaràs el que l'adolescent et va explicar una vegada.
18. Recordaràs que l'adolescent és un mutant sobrehormonat.
19. Recordaràs que l'adolestent fonamentalment menja, dorm i s'arrossega.
20. Recordaràs que l'adolescent no vol assemblar-se a tu ... si més no, ara.
21. Recordaràs que no ets el col.lega ni l'amic
22. Recordaràs que l'adolescent va ser aquell infant encantador.
23. Recordaràs que per a l'adolescent no hi ha futur més enllà del cap de setmana.
24. Recordaràs que quan l'adolescent sigui adult tot serà millor.
25. Recordaràs que tu ets més gran que l'adolescent.
26. Seràs clar i precís quan donis instruccions.
27. Recordaràs que no saps el que pensa l'adolescent, i evitaràs dir-ho.
28. Seràs coherent en les teves accions.
29. Seràs inflexible amb els càstigs.
30. T'interessaràs per les seves coses... però no cal que les facis.

Resultats Enquesta: Trobeu ètic que es debateixin les Vegueries mentre estem en situació de crisi?

2010-03-20T10:08:00.000+01:00

Enquesta: Resultats
18% creu que Sí
82% creu que No

Aquí queda.

Manifiesto, Per Olga Nolla (Río Piedras, 1938 - Nueva York, 2001)

2010-03-08T15:08:00.001+01:00

MANIFIESTO

Me encanta ser mujer
Tener treinta y nueve años
Ser dueña de mi vida

Enamorarme de los hombres
Olvidarme fácilmente de los hombres

Escribir mis poemas

Cocinar platos aromáticos
Elucubrar comidas exquisitas
Hablar de comida con los hombres

Vestirme sensualmente
Desvestirme sensualmente

Usar zapatos de tacón alto
Llevar el pelo larguísimo
Pintarme las uñas de los pies

Soñar con las novelas que pienso escribir
Ver películas hechas por mujeres

Oír la lluvia azotar el aire

Oír los truenos
Desatar los truenos

Correr las olas en mi carro en llamas

Bon Nadal, que Santa Llúcia ens conservi la vista

2009-12-23T12:12:00.001+01:00

Vos que veniu pel Desembre
portant els ulls en un plat,
Santa Llucia, conserveunos
la vista y la claretat.

Son tan bells els ulls al front
quan hi brilla la mirada,
fa tan bo de verure'l món
per l'ànima enamorada
de clarors de tota mena
y el moures de tot quant viu:
que cada hivern que veniu
gloriosament serena,
prò portant misteriosa
els ulls al damunt del plat
(com si en la nit tenebrosa
altre llum vos fos donat),
nosaltres esferehits
de tota mena de nits
y seguint arreu, arreu
tota estela lluminosa,
os cridèm am forta veu
y ab el pit tot agitat:
!"Santa Llucia gloriosa"!
!La vista y la claretat!

Joan Maragall

S'HA ACABAT EL BRÒQUIL

2009-11-07T11:04:00.003+01:00

No, per res, és una frase ben catalana que seria molt útil d’utilitzar en aquests moments que estem vivint.

Hem de dir no a tantes coses? I el sí? On para el sí! Quan el farem servir? L’utilitzarem de nou?

I el nostre esperit de lluita? On l'hem posat? L'hem amagat?, nosaltres ens amaguem? Tanta és la confiança que el poble català ha perdut en sí mateix. Ens hem rendit? Desencisat? Ningú ho arreglarà..., tot serà igual..., no hi ha res a fer... Bestieses!

La preocupació que genera la crisi no és tanta com la preocupació per els qui ens governa. Si tinguéssim un govern com cal potser no estaríem, parlant, clar i català, tan acollonits. O no us aporten nivells alts de desconfiança tan els que governen a Madrid com els que governen Catalunya?. I estarem de braços plegats? Sempre hem lluitat. Quan jo era petita hi havia la discussió contínua del tret diferencial català. On és ara? Només cal atiar-lo com el foc i tenir confiança en nosaltres mateixos. Hem de fer honor als nostres avantpassats que lluitaven pel que creien, pel que volien. Els portés o no a la derrota, donaven la vida per aquest país que estimaven. Ara no ens demanem això però si ens hem de demanar il.lusió per construir un país del qual ens puguem sentir molt orgullosos. En definitiva el país que hem sigut sempre.

L’altre dia vaig tornar a sentir la cançó Laura i el trosset que més recordo, ara mateix, és una petita part... dues frases que les tallo expressament “i en un racó d’aquesta veu , mentre la pugui fer sentir” la nostra angoixa per l’avui, la nostra joia pel demà” “ mai m’ha mancat el teu alè”. Això fora del context de l'obra del Llach i aplicant-ho al que passa a Catalunya a mi em va fer pensar. Doncs sí Lluís: S’ha acabat el bròquil.

“Laura” : http://www.youtube.com/watch?v=8rP1gUjazpI Us recomano que l'escolteu, tan sols una vegada (si podeu)

“Qui porta pell de serp a la butxaca, veu totes les trampes dels qui fan jocs de mans”

Hi haurà qui la llegirà bé.

Què vols ser de gran?

2009-11-01T11:37:00.013+01:00

Fa un any vam anar a Sant Julià del Llor- Bonmatí a una trobada de CDC. La meva filla jugava al "futbolín" amb la seva germana i una amiga. Va arribar Artur Mas i s’hi va apuntar com a quart jugador. L’"ACN" en va treure foto i "El Punt" també. L’endemà va sortir publicat en paper.

En Miquel, l'amo del bar de baix de casa va veure la notícia i es va adonar que la nena que jugava amb Artur Mas era la Núria (la meva filla).Li va fer gràcia i amb bolígraf va dibuixar un fletxeta amb el nom de la nena. A Artur Mas no calia assenyarlar-lo. Tothom sap qui és Artur Mas!. Quan la nena va anar al bar, en Miquel tot cofoi va ensenyar-li l'article... però, com no saps mai si fas feliç a un nen....Al veure el seu nom escrit en bolígraf i el del senyor del costat no, li va preguntar ofesa: perquè no li poses el nom al senyor que jugava amb mi? a qui coneixes és a mi, Miquel!. L'home, tot rient, va preguntar-li si es feia fotografies amb desconeguts. Que no saps qui és aquest senyor?. Doncs, si no t'ho ha dit la mare, jo t'ho explico. Aquest senyor, és l'Artur Mas un polític important i que tothom coneix, a Santa Coloma, a Riudarenes i (per expressar llunyania jaja) fins i tot a Barcelona!. Surt molts cops a les notícies i als diaris. M'ha semblat que no calia posar el nom amb bolígraf. Però mira... ara pots posar-li tu mateixa. Evidentment, la nena va catalogar-lo exactament igual que havien fet amb ella.

Des d’aquell dia va dir que volia sortir més al diari. D’aquesta fotografia... ha volgut ser artista, cantant, actriu de teatre i cinema i, evidentment, política (el coneixien fins i tot a Barcelona!)

L’altre dia miràvem les notícies. Va sortir un home d’uns 70 anys emmanillat recollint una bossa de brossa (als ulls d’ella). I em va preguntar: mare, qui és aquest senyor? va ben vestit, oi? a qui a matat?, matat? perquè ho dius això? doncs perquè la “poli” el porta emmanillat...segur que ha matat algú. Dona...no, de moment sembla que l’han de jutjar. Que tenen por que s’escapi?, no nina és un home gran, no pot pas, ni crec que ho intenti. Així no ha fet res dolent? Encara no ho sabem Núria, però, tens raó, sembla que hagi matat algú o que sigui un home agressiu. I de què treballa? el papa el coneix?. Bé princesa, és polític o ho va ser i, saps? és amic d’aquell home que va jugar amb tu al "futbolín" aquell dia a Bonmatí. Si?, sí fill. Doncs mare jo ja no voldré sortir al diari per ser política. Seré cantant.

QUÈ FEM? indústria i comerç, ON SOM?

2009-10-21T06:03:00.005+02:00

Riques i vàries indústries ens mostra aquesta comarca, on no es troba un pam de terra sense un taller o una fàbrica. Les airoses xemenèies llençant el fum a glopades, //per tot arreu acrediten l'activitat catalana.

Quan el vapor no utiliza, aprofita els saltants d'aigua per donar empenta a les rodes de sos molins i ses fargues.

Sos telers treuen la tela que més volguda es treballa, i són notables els panyos de Sabadell i Terrassa.

Els pintats i filadures per tot arreu tenen plaça, i encara Olot s'anomena per sos blanquers i estamaires.

Destila vins Badalona, talla el cristall Vallirana, Sant Martí refina el sucre i fa el paper Capellades.

El comerç a competència d'indústries tan variades, amb ferrocarril la creua i de naus sos port abasta.

Quan no exporta sos productes, als estrangers dóna entrada, protegint al de colònies el comerç de cabotatge.

I el port de Barcelona capital de la comarca, entra i surt tanta riquesa que cap del regne l'iguala.

Així és que pel seu clima, per les indústries que abraça, l'activitat, l'honradesa, l'orgull de la nostra raça, sempre ha estat i serà sempre la comarca catalana, la regió més productora, formosa i rica d'Espanya

Amén!!!
(A.Boris i Fontestà)