Àvia

Perquè crec que la vida de la gent que et deixa es valora pel que fa sentir quan s'en va.

No és un adéu, àvia, és un retrobar-te amb els nostres que ens van deixar abans.

Si fossis terra creixeria en tu
I llevaria fruits d’una rara dolcesa,
Seria Fidel als camins que et solquen la pell

I als Rius secrets que travessen l’entranya

Si fossis mar manllevaria el vent

Per depertar-te remotíssims ecos.

Si fossis pluja et rebria tot nu

Si fossis bosc estimaria l’ombra.

Només et tinc a tu. Covardament

T’invoco a plena nit amb les mateixes paraules de temps ha. La lluna és groga i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes com un record de mi mateixa i em cauen els dits a terra, lentament, les restes del temps caduc que hi viscut sense viure.

Ara és l’hora vermella dels guerrers,

Marca la cera nova amb dits llarguíssims

Estén-te a terra, acull-me

Sense el teu foc, cap foc no em vivifica

Un petó.


Martí i Pol.