La gent anem fent anys i ens tornem més exigents amb l’entorn immediat i més llunyà i menys permissius amb el que fan els altres. Ens encanta utilitzar allò de que l’experiència és un grau i les nostres opinions esdevenen intocables.
El fer anys no significa estar en possessió de la veritat. Arriba un moment en què ens oblidem del nostre entorn i vivim anclats en les experiències viscudes que sempre tenen una part de raó, sempre i quan es puguin traslladar a la situació actual. Un món tant canviant com l’actual requereix no només la transmissió de l’experiència, sinó, implicació.
Ens seguim exigint el mateix a nosaltres mateixos? O pensem que toca a la propera generació fer i desfer? Amb l’ull obert a la crítica, la veu de l’experiència... Com van fer els nostres pares a nosaltres i els seus a ells, i tampoc ens agradava. Actualment l’experiència viscuda no té cabuda directa en la situacions que estem vivint. Seguim necessitant reciclatge constant i una adaptació nova a un societat que avança a una velocitat de vertigen. Que degut sobretot a la obtussitat a la que ens aboquem som incapaços moltes vegades de seguir. Llavors tot ho veiem malament, el jovent no en sap, el jovent no ho està fent bé…. Penseu que en l’època actual a diferència de l’anterior, diguem-ho així, aquell que treballava, era treballador, se’n sortia, ara no. La majoria no tenim estudis i en canvi hem tingut una feina i amb esforç hem tirat endavant la nostra família… Als nostres fills ja no els passa això, tenen estudis, treballen i costa tirar endavant, la gran diferència.
Tenir opinió perquè se’ns consideri és una cosa, tenir el dret de que se’ns consideri, només, perquè la nostra edat indica “senior” pot ser una altra. Cal per tant reciclatge, vista a nous horitzons i implicació, perquè l’experiència viscuda no adaptada no ens serveix de res si volem ajudar a tirar endavant al País en aquesta crisi.
La majoria no acceptem crítiques, estem en possessió de la veritat, i probablement en algunes coses sí i en altres no. Ens hem de replantejar la situació i integrar-nos, no excloure’ns sols d’aquest nou món, i obrir-nos intentant buscar recursos basats, evidentment, amb una gran experiència i aplicar-los correctament per poder seguir aportant a la societat quelcom que els ajudi. Mai imposant.
Passarem uns anys de convulsió a tots els estats de la societat i hem de ser capaços d’assumir-los, perquè d’entrada i com a catalans som més inconformistes i crítics que la resta de les comunitats autònomes.
El voluntariat serà essencial en els temps que viurem, però necessitem un voluntariat preparat, no un voluntariat que vol seguir tenint protagonisme en la societat perquè se’n creu hereu dels mèrits adquirits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada