Per al meu Heroi. El meu País

Un país el fem tots. Un País és nostre i és meu i serà d'ells i dels meus.
T'estimo Catalunya.


Com sempre i de referència llegendes populars. Patriotes descrits amb gràcia.

Avui em sento especialment sensible i això que m'he llevat amb el peu dret... però m'estic plantejant de llevar-me amb l'esquera i esmorzar després. Així també em passa , el meu mal despertar.  Sensible perquè demà tindre una rosa menys i no perque no me la mereixii ehh, però n'hi  haurà una de menys, això serà un fet, com molts fets a la vida. I en honor a tot el que significa una cosa tant senzilla com una flor, una  rosa , clar, no li treurem protagonisme, que segons conten va tenir la princesa us deixo un llarga descripció "poètica" que ajunta dues coses importants per Catalunya. La Senyera i la rosa. Tot senzill, tot guanyat, i contents perquè el que ens hem guanyat amb els segles ningú, ningú i tampoc ningú té ni autoritat ni té capacitat per negar-nos-ho. T'estimo més Catalunya.

L'Escut de Catalunya

En la que Sant Jordi empunya, bandera de color blanc hi ha l'escut de Catalunya amb
quatre barres de sang.

d'aquestes barres la història, està escrita amb lletres d'or, per saber-la de memòria i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles rei de França i senyor dels catalans, entraren, folls de venjança, en ses terrers els normans. Per sostenir sa corona, demanava el Rei socors al compte de Barcelona. El valent Jofré el Pelós.
Al saber la nova, empunya el comte l'arma i l'escut i s'endú Tot Catalunya cap a França, resolut.
Així que a França arribava amb la flor dels catalans, el rei Carles reculava, atropellat pels normans. I llençant-s'hi de seguida el brau Jofré amb sos valents, va deturar l'envestida dels normans, forts i potents...... Mes quan vençut reculava, l'enemic, rostos avall, un llançò al pit se li clava i el fa caure del cavall.

Dintre una tenda, els de França, ferit al Comte han entrat, posant-li al capsal, la llança i l'escut al seu costat.
I a l'entrà a dur-li la nova, de que els normans han perdut, veu el Rei al Compte jove, mirant trist el seu escut.
- Si a vos se us deu la victòria, per què al Rei trist us mostreu?, si voleu honors i glòria, Comte Jofré, demaneu.
"Des d'avui, de vostra terra sereu Comte independent; sereu mon company de guerra i en pau , l'amic més prudent".

- Grans mercès, Rei de França; li respón Jofre el Pelos, no em reca, no, el cop de llança que dessagna tot mon cos. El que em reca i cor-me-lliga, és veure llis mon escut, sense cap blasó que diga, els honors que hem merescut.

Llavors el Rei de seguida, s'acosta al llit del valent; xupa els dits en sa ferida i així li diu dolçament:

-Amb sang del cor a la guerra haveu guanyat el blasó; quan torneu a vostra terra brodeu-lo en vostre pendó.

I passant quatre ditates del brau Jofré en l'escut blanc,
Hi deixava senyalades
Les quatre barres de sang

Bona diada  Catalunya.

Sòn diferents els polítics?

Són diferents els polítics?

El dia que vaig decidir entrar a Facebook i twitter i començar a utilitzar les eines 2.0 va ser per una raó molt concreta. La política 2.0 era el que més m'interessava, què estava passant al meu país i com actuaven els seus dirigents i poder-ho viure en primera persona. En un primer moment no em vaig plantejar la possibilitat d´interaccionar amb ningú, només donar-me per informada era la meva aspiració. Però de mica en mica i veient com està funcionant el país, la falta de consens que no arriba mai, la incoherència en les actuacions de la gent que nosaltres, el poble, hem posat al poder em fa estar cada vegada més segura de que alguna cosa puc fer... Si més no dir-ho, expressar-ho, posar les coses amb les que estic d'acord i amb les que no hi estic. Criticar  sí, implicar-me també.

No creieu que ens correspon a tots nosaltres, pel bé de tots plegats donar la nostra opinió a les pròximes el.leccions? Deixarem que ens segueixin manipulant i posant d'entredit l'orgull dels catalans, la valentia que aquests han tingut al llarg de segles i que sempre ens ha enlairat. Podem tots posar el nostre granet de sorra, el nostre vot, el nostre enginy, les nostres ganes de canviar les coses amb les que no estem d'acord. Ostres em llegeixo i sembla els Yes We Can, però nois no n'esteu tips de tanta història?  A mi em remou la manipulació, la no coherència, el no prosperar, el veure com intenten despistar-nos amb altres temes que no són actualment la problemàtica que vivim.

A alguns els semblarà populisme, a mi em sembla la realitat, altres ho veuran com estratègia i provablement ho sigui, però quina estratègia... destrossar el que ens queda, el poc que tenim. Es responsabilitat dels nostres dirigents tornar a Catalunya on es mereix i que torni , i fixeu-vos , quina animalada! que torni! a ser respectada.. No m'hagués pensat mai haver d'escriure això.

El tots són iguals no ens ha de valer, el què hi podem fer, tampoc ens ha de convèncer, estimar un país, viure el catalanisme sí ens ha de portar a la reacció.

No és en sí com han de ser o com voldríem que fossin els polítics. La problemàtica va més enllà, en la imatge que s'ha projectat tant dels partits polítics com dels polítics i el desgast que han sofert . El descrèdit de la classe política és un punt de partida de la campanya actual i no es pot perdre de vista. Canviar la imatge, cosa difícil però necessaria per tal d'incidir en la opinió pública i dinamitzar la participació en les properes eleccions. Tots, tots hem de fer aquest esforç, el ciutadà implicar-se i els polítics apropar-se.

La majoria de vegades i pel que comporta la responsabilitat i el poder els polítics semblen inaccesibles al poble i en ocasions ho són. Alguns semblen embolcallats en paper d'estrassa i altres en paper de caramel, però sí, que potser sense adonar-se'n dónen la sensació de llunyania. Jo trencaria tot protocol.

Al final els posem nosaltres i si no valen , a per un altre model que ens sigui més convincent. Però que tinguin consciència que tenim criteri que no els votarem perquè som d'aquell partit. Això no és el Barça o el Madrid, és el nostre futur i el futur dels nostres fills i amb ell no és juga.

Participar no és tan sols comentar, donar-se per informat´, requerix implicació, resolucions, plantejaments.


És un tros d'opinió, coses meves.