Ja que no tinc àvia... ella sí té néta

No em perdonaria, no dedicar aquest dia 8 de març a la meva àvia. Ella va néixer un 8 de març. Avui faria 98 anys. Va morir amb el cap molt clar i com sempre havia desitjat, sense adonar-se’n. Potser, va ser l’únic descans que Déu li va donar.

Davids, per triar

Com  alguns sabreu escric una columna al Matí Digital, hereu d’una històrica capçalera catalana dels anys trenta refundat sota el lema de catalanitat, radicalitat i cosmopolitisme. El Matí creu que un teixit humà català que busqui l’excel.lència ha d’ajudar al país i així ho intenta dia a dia. Com ho prova Alfons Cornella a Infonomia buscant  continguts diferents arreu de Catalunya i fora. Per veure com!, intentar buscar perquès?, demostrar que es pot! I ara Antoni Gutiérrez proposa una iniciativa per intentar des del positivisme crear un marc de confiança en les nostres possibilitats com a país. Doncs, benvinguda sigui Good News, Catalunya!

El caràcter pessimista, crític, patidor català sembla no poder encaixar  perfectament en una iniciativa positiva que posa el punt de mira en Catalunya. Molts escrits queixant-nos, molts escrits donant voltes al mateix i mentrestant el temps va passant i ens anem quedant a la cua i perdent l’avantatge que ja ens havíem guanyat.

La mania, la sorruda mania, diria, fins i tot, de mirar el passat ens pot portar, a vegades,  a  ancorar-nos i anar-nos enfonsant cada dia més... i més...

Sóc de les que penso que amb la cara amagada, els ulls tapats i mirant impertèrrita com passen les coses al meu voltant, sense participar, res canvia. Molt  conscient que l’observació porta al moviment.

Com sempre hi ha un però (sóc catalana). Però hi ha un però, al que proposo humilment una solució, amb humor amb energia, un granet de sorra per pujar l’autoestima, l’orgull i els ànims de la gent del meu país (i els meus, evidentment!). País que veig enfonsat, cansat i que s’ha entrebancat … però no ens ho quedarem mirant, oi?! No! Doble repte.

Ja em sap greu per a tots vosaltres, però semblem Davids. …. El gran David! de Miquel Angelo, tot formós i bonic ell. Mireu-vos-el! … però nois, tot li cau ….I com aquest no agafi trempera malament ho tenim. No el veieu! Un home tan perfecte. I decaigut a la vegada. Com pot anar un home així pel món!.

Jo no vull ser com ell, tu no hauries de voler ser com ell.

Traça nois, traça, perseverància, bon humor, il.lusió, despertem!, que estem adormits, hem caigut en una paràlisi crònica i constant d’un somni que quan més tarda més ens adorm. 

No us reconec catalans... no us reconec.

Es hora d’enmirallar-nos en el futur i no viatjar a través del passat. Una mirada enrera només per reforçar un futur que no ens és aliè. Una mirada serena i espavilada, àgil, bellugadissa, inspiradora, trencadora, diferent. Una mirada catalana, que deixa bocabadat.

Feu passes, no us quedeu com aquell David pansit, petrificat. Admirat, sí, però estàtic, blanc, fred i gens despentinat!

Arremanguem-nos més. Sí, més, si cal. Des de quan en fem prou? Som el que hem sigut sempre. Un poble amb essència, un poble que lluita, mal perdi; Un poble que s’aixeca, mal caigui. Un poble, a la fi, que no pot ni hauria de voler defallir.

Jo vull ser en David que guanya en Goliat. No vull ser un David de pedra.

I tu? 

Altres enllaços:  http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=3208 

Cada persona és un món i cada cap un misteri

M'acabo d'estirar al sofà i he agafat una llibreta.Té la tapa taronja, un color que m'agrada. I la meva última adquisició un bolígraf de l'hotel de Madrid on he estat aquests dies. Us confesso que els agafo sempre. El barret de dutxa, els gels, pintes, raspall de dents, etc,  tot el que sol estar al bany ho deixo pel pròxim habitant de l'espai. Escric fa estona i d'aquí a res s'acabarà la tinta del flamant i nou bolígraf cortesia de l'hotel.

El meu accent gironí ha trencat, per què enganyar-me ....-Catalana (afirmaven).¿Pero de dónde?(afegien)-. 

Coses del català oriental, suposo (espero). De fet, es deu haver agreujat perquè quan vivia a Barcelona no em passava tant. Llavors em passava que a Girona em deien, "nena" com es nota que ara vius a can fanga i a Barcelona, "xata" com es nota que ets de Girona. O sigui..., que sempre m'ha tocat el rebre :-)

He conegut artistes d'arreu, la seva manera de veure les coses, ha aportat noves idees al meu petit caparró que poques vegades para de girar i relacionar constantment per acabar amb algun eureka....

Em va recordar a un poeta que vaig sentir un dia a Roses. I quan dic sentir, ho dic en tots els sentits... l'home s'emocionava, quasi donava la sensació que plorava, que estava depressiu i eufòric, transmetia tantes coses el seu humil, real parlar que als més sensibles i potser fins i tot als que no ho són, segur que va arribar. Necessitava, explicava, escriure poesia. Però de la poesia no podia viure, i va emprendre per poder seguir escrivint. Què feia ell perfectament? un home cult, creatiu, coneixedor de l'idioma, de les paraules, del significat de les paraules, doncs això: posar nom a les coses. I és que sembla que el vegi, encara, i em segueix posant la pell de gallina. http://elnombredelascosas.com/ Lo que se nombra adquiere fuerza, lo que no se nombra deja de existir...

Fernando Beltran, explicava que totes les coses tenen un nom natural, només falta trobar-lo. No us perdeu el seu web, de tant en tant m'hi arribo, també per la música que hi té, encomana tranquil.litat i repòs

Desde aquí un beso y sigue escribiendo poesía... y buscando los nombres de las cosas, su significado natural para poder seguir haciendo lo que a tí te apasiona y así nos lo descubriste.

Com ell, de ben segur, hi ha molta gent... de moment no he vist un discurs tant sentit en la meva, ja, mitja vida.

Nova entrada a www.elmatí.cat.

Quin món! Idees!


Us deixo el link de l'article del Matí Digital.

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1517