Honorables. Cartes a la pàtria perduda. Nou llibre de Quim Torra i Pla

Honorables. Cartes a la Pàtria perduda. Nou llibre de Quim Torra i Pla . "Retrats Literaris de 20 Honorables catalans"

La primera presentació amb Joan Capdevila i Esteve, director d'El Matí Digital , tindrà lloc el proper dimarts, 10 de maig a 2/4 de 8 del vespre a l'Ateneu Barcelonès, Canuda, 6, Barcelona

.

La polèmica està servida. Nació

Avui ha estat l`última doc sessió d'Artur Mas. Ha acabat a l'hora, bé CiU ho heu aconseguit, acabar a les 9 semblava ja una utopia, a la última va la vençuda , a veure si passa el mateix a les pròximes eleccions i ho feu a la tercera, com s'ho val la dita.

Parlava de Nació, País, del nacionalisme, del catalanisme, paraules que últimament van creuades i posades tan transversalment com de moda està la paraula. Les posen a tot arreu, fins i tot, allà on no toca i allà on no toca és on toca més (la loto vull dir ).

Parlava de seduir i no imposar una cultura. I es que no es pot imposar un sentiment de Nació. Crec que la cultura catalana, per a qui no la té transversalment creuada, sedueix per sí mateixa o hauria de fer-ho (si no és així, les passarem més magres). Donar a conèixer la nostra cultura és el més fonamental per fer País. Catalunya té prous trets, te prou capacitat de seducció per si soleta si, evidentment, no és invisible.

Suposo que per els que mantenim els costums, ensenyem als nostres fills el que ha estat Catalunya, la seva manera de ser i fer, els que estem enamorats d’ella, no ens resulta difícil notar, amb més força, el sentiment d'opressió que hem viscut i el sentiment de mentida que estem vivint actualment.

Els que ens hem preocupat per aprendre i recordar correctament la seva història i transmetre-la el més lleial possible a tots els qui tenim al voltant. Aquells que ens hem sentit sempre Catalans i no espanyols, per més que ens ho hagin volgut recordar. Aquells que malgrat les crítiques obsessives de les comunitats veïnes ens hem mantingut ferms i no hem defallit en voler ser qui érem i que sabem que no mereixem ser qui som ara.

I sobretot aquells que sentim el so, la llum, la foscor, els colors, els somnis, els volers, del nostre País, que el portem al cor, que en som l’ànima, que ens apassiona parlar, recordar, construir i saber-li un futur pròsper, ens enorgulleix. Tots aquests t’hem entés Artur Mas. 

A Aquells que seguiu deshonrant la nostra Nació que tant dieu que estimeu, i que dia a dia formeu pactes de Govern en contra de Catalunya i atemptant constantment a la seva dignitat , recordeu que els Catalans amb majúscules no perdonem, tenim memòria, tenim dignitat, tenim autoestima i que de ben segur no se us perdonarà  que hàgiu portat el nostre País al més absolut ridícul. Cosa que l’Estat Espanyol deu agrair, però jo no.

Per al meu Heroi. El meu País

Un país el fem tots. Un País és nostre i és meu i serà d'ells i dels meus.
T'estimo Catalunya.


Com sempre i de referència llegendes populars. Patriotes descrits amb gràcia.

Avui em sento especialment sensible i això que m'he llevat amb el peu dret... però m'estic plantejant de llevar-me amb l'esquera i esmorzar després. Així també em passa , el meu mal despertar.  Sensible perquè demà tindre una rosa menys i no perque no me la mereixii ehh, però n'hi  haurà una de menys, això serà un fet, com molts fets a la vida. I en honor a tot el que significa una cosa tant senzilla com una flor, una  rosa , clar, no li treurem protagonisme, que segons conten va tenir la princesa us deixo un llarga descripció "poètica" que ajunta dues coses importants per Catalunya. La Senyera i la rosa. Tot senzill, tot guanyat, i contents perquè el que ens hem guanyat amb els segles ningú, ningú i tampoc ningú té ni autoritat ni té capacitat per negar-nos-ho. T'estimo més Catalunya.

L'Escut de Catalunya

En la que Sant Jordi empunya, bandera de color blanc hi ha l'escut de Catalunya amb
quatre barres de sang.

d'aquestes barres la història, està escrita amb lletres d'or, per saber-la de memòria i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles rei de França i senyor dels catalans, entraren, folls de venjança, en ses terrers els normans. Per sostenir sa corona, demanava el Rei socors al compte de Barcelona. El valent Jofré el Pelós.
Al saber la nova, empunya el comte l'arma i l'escut i s'endú Tot Catalunya cap a França, resolut.
Així que a França arribava amb la flor dels catalans, el rei Carles reculava, atropellat pels normans. I llençant-s'hi de seguida el brau Jofré amb sos valents, va deturar l'envestida dels normans, forts i potents...... Mes quan vençut reculava, l'enemic, rostos avall, un llançò al pit se li clava i el fa caure del cavall.

Dintre una tenda, els de França, ferit al Comte han entrat, posant-li al capsal, la llança i l'escut al seu costat.
I a l'entrà a dur-li la nova, de que els normans han perdut, veu el Rei al Compte jove, mirant trist el seu escut.
- Si a vos se us deu la victòria, per què al Rei trist us mostreu?, si voleu honors i glòria, Comte Jofré, demaneu.
"Des d'avui, de vostra terra sereu Comte independent; sereu mon company de guerra i en pau , l'amic més prudent".

- Grans mercès, Rei de França; li respón Jofre el Pelos, no em reca, no, el cop de llança que dessagna tot mon cos. El que em reca i cor-me-lliga, és veure llis mon escut, sense cap blasó que diga, els honors que hem merescut.

Llavors el Rei de seguida, s'acosta al llit del valent; xupa els dits en sa ferida i així li diu dolçament:

-Amb sang del cor a la guerra haveu guanyat el blasó; quan torneu a vostra terra brodeu-lo en vostre pendó.

I passant quatre ditates del brau Jofré en l'escut blanc,
Hi deixava senyalades
Les quatre barres de sang

Bona diada  Catalunya.

El Castell De Montsoriu. Vegueria de Montsoriu.Reconstrucció Castell Gòtic Vescomtat de Cabrera

Entrada a les estàncies nobles des del rebost. Teniu més fotos enviades al twitter, us adjunto els enllaços.
http://twitpic.com/1fyod2
http://twitpic.com/1fyo1e
http://twitpic.com/1fynez
http://twitpic.com/1fyla7
http://twitpic.com/1fyl65
http://tweetphoto.com/18630890
http://tweetphoto.com/18630581
http://tweetphoto.com/18627305

Un castell preocupat per l'aigua.

El castell de Montsoriu no és una única construcció, sinó que es tracta d'un important conjunt arquitectònic que engloba dins seu diverses construccions: els tres recintes concèntrics del castell, la torre de guaita isolada i el poblat medieval. Cada un d'aquests tres gran conjunts presenta una funcionalitat diferenciada, i es pot englobar tot en un gran període de construcció i ús de les estructures, situat en època gòtica. Tot i així, no tot el conjunt  monumental s'aixecà en el mateix  moment cronològic, sinó que el castell s'anà bastint progressivament al llarg d'un vast període que comprèn els segles X-XIV.

Es troba format per tres recintes delimitats i closo per muralles, el recinte sobirà, el recinte del pati d'arme i el recinte jussà.

L'aigua era la gran preocupació dels habitants del castell, més de 2.000 persones. La gran cisterna central és l'eix al voltant del qual es planificà arquitectònicament la construcció del segon recinte del castell. la cisterna amida 11.75 m de llargada per 4.55 d'amplada i 5m de fondària. És, doncs, una de les cisternes per a l'emmagatzematge d'aigua de pluja més gran dels castell gòtics catalans, amb una capacitat aproximade de 268mil litres d'aigua. També és de gran interès el sistema de captació d'aigua, que mitjançant canaleres de terrissa davallava per l'interior dels murs fins al terra, passava soterrada fins a dos pous de decantació, on era depurada abans d'entrar a la cisterna coberta. El pou d'extracció d'aigua se situa en un angle laterall de la cisterna i funcionava pel sistema de vasos comunicats.

Al llar4g del segle XIV, el castell esdevindrà el palu gòtic residencial dels vescomtes de Cabrera, una de les principals famílies del Principat. S'ha calculat que el conjunt del domini dels Cabrera pels volts del 1360 era de 4.071 focs o famílies, que podien correspondre a uns 20.455 habitants. Segons l'historador A. Pladevall, aquesta xifra supera en molt els sudits de la resta de senyors del país, que de mitjana no arribaven al es 2.000 famílies.

El vescomte, com a senyor de ple dret de les seves baronies, a més del govern i de l'administració de justícia, dictava normes jurídiques pròpies o bé en assemblea amb els representats de les universitats o viles de seus vassalls o súbdits. Únicament tenia la limitació de no poder ingringir el dret comú, els usatges o les Consticuions generals de Catalunya. El vescomte podia convicar corts pròpies comparables a les reials. Es tractava, doncs d'un petit estat quasi del tot independent dins el mateix principat, on el vescomte esdevenia l'autoritat principal.


Trobo que és bo recordar el passat, saber d'on venim, continuar amb les nostres costums, fomentar els nostres valors i ser el més fidel possible a tot al que el cor ens mana. Però això és passat, que esdevé en present i ens dóna raons per construir un millor futur amb cap clar .

Avui ha estat un dia molt maco i enriquidor, espero que us agradi que l'hagi compartit.

Gràcies.