Davids, per triar

Com  alguns sabreu escric una columna al Matí Digital, hereu d’una històrica capçalera catalana dels anys trenta refundat sota el lema de catalanitat, radicalitat i cosmopolitisme. El Matí creu que un teixit humà català que busqui l’excel.lència ha d’ajudar al país i així ho intenta dia a dia. Com ho prova Alfons Cornella a Infonomia buscant  continguts diferents arreu de Catalunya i fora. Per veure com!, intentar buscar perquès?, demostrar que es pot! I ara Antoni Gutiérrez proposa una iniciativa per intentar des del positivisme crear un marc de confiança en les nostres possibilitats com a país. Doncs, benvinguda sigui Good News, Catalunya!

El caràcter pessimista, crític, patidor català sembla no poder encaixar  perfectament en una iniciativa positiva que posa el punt de mira en Catalunya. Molts escrits queixant-nos, molts escrits donant voltes al mateix i mentrestant el temps va passant i ens anem quedant a la cua i perdent l’avantatge que ja ens havíem guanyat.

La mania, la sorruda mania, diria, fins i tot, de mirar el passat ens pot portar, a vegades,  a  ancorar-nos i anar-nos enfonsant cada dia més... i més...

Sóc de les que penso que amb la cara amagada, els ulls tapats i mirant impertèrrita com passen les coses al meu voltant, sense participar, res canvia. Molt  conscient que l’observació porta al moviment.

Com sempre hi ha un però (sóc catalana). Però hi ha un però, al que proposo humilment una solució, amb humor amb energia, un granet de sorra per pujar l’autoestima, l’orgull i els ànims de la gent del meu país (i els meus, evidentment!). País que veig enfonsat, cansat i que s’ha entrebancat … però no ens ho quedarem mirant, oi?! No! Doble repte.

Ja em sap greu per a tots vosaltres, però semblem Davids. …. El gran David! de Miquel Angelo, tot formós i bonic ell. Mireu-vos-el! … però nois, tot li cau ….I com aquest no agafi trempera malament ho tenim. No el veieu! Un home tan perfecte. I decaigut a la vegada. Com pot anar un home així pel món!.

Jo no vull ser com ell, tu no hauries de voler ser com ell.

Traça nois, traça, perseverància, bon humor, il.lusió, despertem!, que estem adormits, hem caigut en una paràlisi crònica i constant d’un somni que quan més tarda més ens adorm. 

No us reconec catalans... no us reconec.

Es hora d’enmirallar-nos en el futur i no viatjar a través del passat. Una mirada enrera només per reforçar un futur que no ens és aliè. Una mirada serena i espavilada, àgil, bellugadissa, inspiradora, trencadora, diferent. Una mirada catalana, que deixa bocabadat.

Feu passes, no us quedeu com aquell David pansit, petrificat. Admirat, sí, però estàtic, blanc, fred i gens despentinat!

Arremanguem-nos més. Sí, més, si cal. Des de quan en fem prou? Som el que hem sigut sempre. Un poble amb essència, un poble que lluita, mal perdi; Un poble que s’aixeca, mal caigui. Un poble, a la fi, que no pot ni hauria de voler defallir.

Jo vull ser en David que guanya en Goliat. No vull ser un David de pedra.

I tu? 

Altres enllaços:  http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=3208 

Com que es tracta de Catalunya, no prendré precaucions (Xammar)

Ja fa dies que tinc el pap ben ple ( Qualitat d'una cosa que conté tot el que pot contenir, que té tot allò que cal que tingui, sense mancar-li res). La millor manera de buidar el pap, és, dient exactament el que un pensa i, que consti, ho deixo anar a mode de reflexió personal.


Podeu llegir l'article complert a : http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=3208

La polèmica està servida. Nació

Avui ha estat l`última doc sessió d'Artur Mas. Ha acabat a l'hora, bé CiU ho heu aconseguit, acabar a les 9 semblava ja una utopia, a la última va la vençuda , a veure si passa el mateix a les pròximes eleccions i ho feu a la tercera, com s'ho val la dita.

Parlava de Nació, País, del nacionalisme, del catalanisme, paraules que últimament van creuades i posades tan transversalment com de moda està la paraula. Les posen a tot arreu, fins i tot, allà on no toca i allà on no toca és on toca més (la loto vull dir ).

Parlava de seduir i no imposar una cultura. I es que no es pot imposar un sentiment de Nació. Crec que la cultura catalana, per a qui no la té transversalment creuada, sedueix per sí mateixa o hauria de fer-ho (si no és així, les passarem més magres). Donar a conèixer la nostra cultura és el més fonamental per fer País. Catalunya té prous trets, te prou capacitat de seducció per si soleta si, evidentment, no és invisible.

Suposo que per els que mantenim els costums, ensenyem als nostres fills el que ha estat Catalunya, la seva manera de ser i fer, els que estem enamorats d’ella, no ens resulta difícil notar, amb més força, el sentiment d'opressió que hem viscut i el sentiment de mentida que estem vivint actualment.

Els que ens hem preocupat per aprendre i recordar correctament la seva història i transmetre-la el més lleial possible a tots els qui tenim al voltant. Aquells que ens hem sentit sempre Catalans i no espanyols, per més que ens ho hagin volgut recordar. Aquells que malgrat les crítiques obsessives de les comunitats veïnes ens hem mantingut ferms i no hem defallit en voler ser qui érem i que sabem que no mereixem ser qui som ara.

I sobretot aquells que sentim el so, la llum, la foscor, els colors, els somnis, els volers, del nostre País, que el portem al cor, que en som l’ànima, que ens apassiona parlar, recordar, construir i saber-li un futur pròsper, ens enorgulleix. Tots aquests t’hem entés Artur Mas. 

A Aquells que seguiu deshonrant la nostra Nació que tant dieu que estimeu, i que dia a dia formeu pactes de Govern en contra de Catalunya i atemptant constantment a la seva dignitat , recordeu que els Catalans amb majúscules no perdonem, tenim memòria, tenim dignitat, tenim autoestima i que de ben segur no se us perdonarà  que hàgiu portat el nostre País al més absolut ridícul. Cosa que l’Estat Espanyol deu agrair, però jo no.

La Botifarra Vs Pocker

Una vegada, no fa gaire, vaig sentir a Jordi Xuclà en una Conferència que portava per títol "Un català Emprenyat". En Jordi, Olotí de naixement (com jo... cosa puntual) va fer aquesta conferència quan es presentava com a candidat per Girona a les "Elecciones al Congreso" per CiU. Sembla que el vegi, anava fent i, de cop, va dir una frase, que potser a alguns els va deixar indiferent, però a mi em va fer pensar moltíssim. No la recordo exactament (Si no és així Jordi em rectifiques) però mentre passava full per seguir la seva intervenció va dir "a Madrid juguen al poker i encara no saben que els catalans juguem a la botifarra".


Poca broma amb la frase eh, amb això ho tenia tot dit i aclarit. Jordi vas fer una exposició llarga de tot el que estava passant a Madrid però amb aquesta frase en feies prou. (Tot i així et vaig escoltar fins al final).

La “botifarra”, el joc de cartes català per excel.lència. Pocs no l'hauran vist jugar, i/o hauran sentit les dites associades a aquest joc, “sortida de cavall, sortida d’animal”, “la botifarra és un joc de muts” o “de manilla no sortiràs si no tens el rei o l’as”. O han vist jugar al “truc”, retruc, o al “canari”, “si al canari vols guanyar no t’has de cansar de passar”, o al “fill de puta”, aquest no té mai dita (potser no li cal).

La botifarra es pot jugar, obligada, lliure, i una variant gironina, que anomenen obligada amb carrego. Només cal posar-se d'acord com jugar-la abans de començar.

Un joc amb equip on hi caben les discussions, evidentment, això sí, després d’haver jugat la mà, recordem que és un joc de muts. Una mà jugada sense crítica posterior no té cap mena de gràcia, curiós, oi?. Amb visions diferents per a cada mà i que provoca en els jugadors un anàlisi continu del que fan uns i altres i com poder guanyar la partida, ensenyant, pas a pas, el joc, les cartes que l’atzar ha posat a les seves mans.

Un joc on no fa falta posar-hi diners. Un joc basat en la lògica i sobretot, sobretot matemàtic. Aquí sempre dos i dos fan quatre i no es permet l’engany. L’engany no ajuda a guanyar la partida, enganya uns i altres i desfà completament el joc. Això no és el correcte. Un joc que et fa estar concentrat en el què fasi perquè ho fas, no pots despistar-te, no ajudaries al company, no pots anar a jugar només a les teves cartes, has de jugar les teves i  les del company. Salvar les teves i les del company.

Tot un món, tot un estil de vida, un joc que fins i tot posa de manifest la manera de fer dels catalans al llarg de la seva història. Un joc amb localismes, com la llengua i que han hagut de ser generalitzats per poder jugar amb la resta de comarques catalanes. Un posar-se d'acord, cosa gens fàcil. I un joc on l’atzar està reduït al repartiment de les 48 cartes que juguen, a com es composa en aquell moment la realitat de la mà i jugar-la de la millor manera.

Seria difícil explicar la botifarra ja hi ha llibres que intenten explicar-la, donar-la a conèixer , però tampoc tothom hi està d’acord. Aiii l’esperit crític dels catalans, el perfeccionisme, les ganes de fer la feina sempre ben feta i impecable. La raó, el raonament és el que juga en la botifarra, si surts de qualsevol carta sempre has de tenir el perquè preparat, perquè si el company considera que no has fet bé et demanarà explicacions i millor tenir-les raonades, així sempre són acceptades o si més no defensables.

La manilla (el 9) és la carta més valorada en aquest joc, junt amb l’as i el rei, però si es juga bé, les cartes més baixes, com el dos, el tres i fins al vuit, es mengen les manilles. A veure si aprenem a jugar-la tots bé i recuperem costums catalanes que sempre ens ensenyen com superar manilles, reis i asos.

No vulguem jugar al pocker, no tenim caràcter per això. Qui hi juga ho fa per desconeixement absolut del que és per excel.lència Catalunya. La botifarra.


http://ca.wikipedia.org/wiki/Joc_de_la_botifarra  La definició .