Torno de la nit. Joan Vinyoli

TORNO DE LA NIT

Espera’m, torno de la nit 
ple d’imatges per tu. 

Ahir va ser un gran dia 
molt ple de coses: 

ara l’aviram 
dorm en el pal, les vaques ajagudes 
damunt la palla, l’euga 
plena renilla.

Hi ha ocells de mort: voltors, àguiles, altres 
grans aus de presa que potser comencen 
d’obrir els ulls dreturers, mentre les òlibes, 
els grans ducs, els mussols, ja han fet 
la feina que els pertoca. 

Va naixent el dia 
trist, emboirat. 

La fosca fou espessa, 
dura, fredosa, encara que en algunes 
cases hi ha foc, mal sigui de butà.

Dóna’m clarícies 
d’aquesta nit: cantaven 
nens invisibles amagats al fons 
del bosc negríssim; 

se sentia 
la cobla, lluny, i la fressa 
monòtona del mar. 

A la plaça, 
sota les voltes, cada estiu 
ens asseiem una hora. 

Aquestes 
són les imatges que et porto 
del fons de la nit. 

Joan Vinyoli

Molt lluny d'aquí. Màrius Torres

MOLT LLUNY D’AQUÍ 

   

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
 

Màrius Torres 12 juny 1939 

Al vespre. Màrius torres

Al vespre

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens! 

Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà. 

Màrius Torres

Cada persona és un món i cada cap un misteri

M'acabo d'estirar al sofà i he agafat una llibreta.Té la tapa taronja, un color que m'agrada. I la meva última adquisició un bolígraf de l'hotel de Madrid on he estat aquests dies. Us confesso que els agafo sempre. El barret de dutxa, els gels, pintes, raspall de dents, etc,  tot el que sol estar al bany ho deixo pel pròxim habitant de l'espai. Escric fa estona i d'aquí a res s'acabarà la tinta del flamant i nou bolígraf cortesia de l'hotel.

El meu accent gironí ha trencat, per què enganyar-me ....-Catalana (afirmaven).¿Pero de dónde?(afegien)-. 

Coses del català oriental, suposo (espero). De fet, es deu haver agreujat perquè quan vivia a Barcelona no em passava tant. Llavors em passava que a Girona em deien, "nena" com es nota que ara vius a can fanga i a Barcelona, "xata" com es nota que ets de Girona. O sigui..., que sempre m'ha tocat el rebre :-)

He conegut artistes d'arreu, la seva manera de veure les coses, ha aportat noves idees al meu petit caparró que poques vegades para de girar i relacionar constantment per acabar amb algun eureka....

Em va recordar a un poeta que vaig sentir un dia a Roses. I quan dic sentir, ho dic en tots els sentits... l'home s'emocionava, quasi donava la sensació que plorava, que estava depressiu i eufòric, transmetia tantes coses el seu humil, real parlar que als més sensibles i potser fins i tot als que no ho són, segur que va arribar. Necessitava, explicava, escriure poesia. Però de la poesia no podia viure, i va emprendre per poder seguir escrivint. Què feia ell perfectament? un home cult, creatiu, coneixedor de l'idioma, de les paraules, del significat de les paraules, doncs això: posar nom a les coses. I és que sembla que el vegi, encara, i em segueix posant la pell de gallina. http://elnombredelascosas.com/ Lo que se nombra adquiere fuerza, lo que no se nombra deja de existir...

Fernando Beltran, explicava que totes les coses tenen un nom natural, només falta trobar-lo. No us perdeu el seu web, de tant en tant m'hi arribo, també per la música que hi té, encomana tranquil.litat i repòs

Desde aquí un beso y sigue escribiendo poesía... y buscando los nombres de las cosas, su significado natural para poder seguir haciendo lo que a tí te apasiona y así nos lo descubriste.

Com ell, de ben segur, hi ha molta gent... de moment no he vist un discurs tant sentit en la meva, ja, mitja vida.

Què... admiro

Ahir escoltava a Vinyet Panyella mentre ens feia una mica d’introducció del que  era el seu poemari que va guanyar el 34è premi Miquel de Palol de Poesia als premis literaris Prudenci Bertrana de Girona. Parlava de passió, carn i sang. I  què més pot inspirar aquests grans escriptors que transformen les lletres en art?. Sempre els he admirat.

Pot ser poètica la prosa? Ahir semblava que no. Pot ser rica la parla oral?. Ahir també semblava que no. Pot ser, en canvi, igual d’entenedora. I aquí m’he quedat.

Mirat des de lluny, molt lluny, sembla que l’artista pot expressar qualsevol cosa ... Què els fa ser autèntics pintors de murals i petites línies ; Escultors de fang , pedra, elements ... amb la paraula. Com són capaços d’expressar bellament tristors i pors, suavitzar alegries , redescobrir olors. Són autèntics mags; Màgiques les paraules, màgica la llengua. Retroben paraules donen el to adequat fora del seu context natural i que acaben lligant, com per art d’encantament, provocant encantament a qui les rep; Dibuixant imatges perfectes que es construeixen pausadament en cada fragment.