El tennis

Als 4 anys vaig començar a jugar a tennis, no recordo les copes, ni les medalles; com són, la forma, ni tan sols les miro quan vaig a casa els pares i entro a la meva antiga habitació. Però sí en recordo una en especial. És un nen (curiós) amb una raqueta, gorra, cara rodona i molt cofoi. A sota la inscripció, en realitat no hi ha cap títol de campiona o sots campiona. Aquella, la meva primera copa, no posa res ... i posa molt; Posa: Per la Cris Trias. Tenia 6 anys i el meu entrenador, en Joan Torra me la va donar.

En pocs anys vaig començar us ascens que va quedar truncat als 16 anys, tot i que fins als 22 no vaig deixar de jugar, com a mínim, el campionat provincial per equips.  M’encantava entrenar, provar nous cops, noves maneres d’adaptar-me a la pista. La sensació que tenia al entrar i notar com pujava per moments la concentració al piloteig inicial. Sabia que ja estava concentrada, quan cantava. Estudiar a l’adversària, saber-me sola amb tot el que havia entrenat i decidint en pocs segons què, com, quan i per a quin pròxim cop preparava l’anterior cop. Estratègies en cada punt. I intentar guanyar aquella partida que era la única cosa que existia. I si més no, lluitar sempre.

Bé, el meu fer va ser recompensat d’una manera especial fa pocs dies. El dimecres vaig trobar-me un antic entrenador i quan li van preguntar... però jugava bé?   Va contestar: corria molt, lluitava tot. Cert, i poca paciència, arribava un moment en que  havia d’arriscar, sempre amb la dreta (inconscient no ho era), amb cops genials que van portar a la Federació Catalana de Tennis de l’època a reclamar-me per anar a Barcelona quan tenia 9 anys. Però això no va ser possible. No m’hi van deixar anar.

Ni bona, ni dolenta. Lluitadora i guanyadora, també. (ho diuen les copes). Però l’important era la lluita, el córrer, el no donar una pilota per perduda i amb aquest esperit he de poder seguir i segueixo. I amb l’esperit de lluita i d’esforç que dóna l’esport, saber guanyar i perdre, amb aquest esperit d’aprendre dels errors i tornar a competir, tots hauríem de tirar endavant. 

Arrels.

Mirant per casa dins les caixes velles, que des de fa uns dies remeno he trobat un bocí de paper on hi havia aquesta poesia escrita en motiu i record a una persona. No sabia de qui era però internet fa miracles i ha resultat ser una cançó dels Esquirols. Crec que enalteix els valors, entén què és crear país i com anar deixant en herència generació darrera generació; costums, arrels, un fer i un sentir 

Un bon dia per recordar tot això. 11 de setembre Diada Nacional de Catalunya.

Gaudiu-lo, Visca Catalunya!

Cal que deixi la meva casa

i prengui el bastó,
cal que amb una esperança,

trenqui la tristor

Faré una cabana de pedra i de fang,
on la terra em doni el seu guany 

Clavaré les meves arrels

creixent de cara al cel,

donaré fruit abundós i l'hivern em despullarà;

de neu em cobrirà

neu que es fondrà poc a poc

Després de la lluita intensa,

vindrà el repòs
deixaré la terra adobada

pel meu esforç.

Els fills que em segueixin

potser marxaran,
però, vagin on vagin, constants,

clavaran les seves arrels creixent de cara al cel,

donaràn fruit abundós

Cal que deixi la meva casa ...

Els esquirols

Martorell, 10-03-1998

La Botifarra Vs Pocker

Una vegada, no fa gaire, vaig sentir a Jordi Xuclà en una Conferència que portava per títol "Un català Emprenyat". En Jordi, Olotí de naixement (com jo... cosa puntual) va fer aquesta conferència quan es presentava com a candidat per Girona a les "Elecciones al Congreso" per CiU. Sembla que el vegi, anava fent i, de cop, va dir una frase, que potser a alguns els va deixar indiferent, però a mi em va fer pensar moltíssim. No la recordo exactament (Si no és així Jordi em rectifiques) però mentre passava full per seguir la seva intervenció va dir "a Madrid juguen al poker i encara no saben que els catalans juguem a la botifarra".


Poca broma amb la frase eh, amb això ho tenia tot dit i aclarit. Jordi vas fer una exposició llarga de tot el que estava passant a Madrid però amb aquesta frase en feies prou. (Tot i així et vaig escoltar fins al final).

La “botifarra”, el joc de cartes català per excel.lència. Pocs no l'hauran vist jugar, i/o hauran sentit les dites associades a aquest joc, “sortida de cavall, sortida d’animal”, “la botifarra és un joc de muts” o “de manilla no sortiràs si no tens el rei o l’as”. O han vist jugar al “truc”, retruc, o al “canari”, “si al canari vols guanyar no t’has de cansar de passar”, o al “fill de puta”, aquest no té mai dita (potser no li cal).

La botifarra es pot jugar, obligada, lliure, i una variant gironina, que anomenen obligada amb carrego. Només cal posar-se d'acord com jugar-la abans de començar.

Un joc amb equip on hi caben les discussions, evidentment, això sí, després d’haver jugat la mà, recordem que és un joc de muts. Una mà jugada sense crítica posterior no té cap mena de gràcia, curiós, oi?. Amb visions diferents per a cada mà i que provoca en els jugadors un anàlisi continu del que fan uns i altres i com poder guanyar la partida, ensenyant, pas a pas, el joc, les cartes que l’atzar ha posat a les seves mans.

Un joc on no fa falta posar-hi diners. Un joc basat en la lògica i sobretot, sobretot matemàtic. Aquí sempre dos i dos fan quatre i no es permet l’engany. L’engany no ajuda a guanyar la partida, enganya uns i altres i desfà completament el joc. Això no és el correcte. Un joc que et fa estar concentrat en el què fasi perquè ho fas, no pots despistar-te, no ajudaries al company, no pots anar a jugar només a les teves cartes, has de jugar les teves i  les del company. Salvar les teves i les del company.

Tot un món, tot un estil de vida, un joc que fins i tot posa de manifest la manera de fer dels catalans al llarg de la seva història. Un joc amb localismes, com la llengua i que han hagut de ser generalitzats per poder jugar amb la resta de comarques catalanes. Un posar-se d'acord, cosa gens fàcil. I un joc on l’atzar està reduït al repartiment de les 48 cartes que juguen, a com es composa en aquell moment la realitat de la mà i jugar-la de la millor manera.

Seria difícil explicar la botifarra ja hi ha llibres que intenten explicar-la, donar-la a conèixer , però tampoc tothom hi està d’acord. Aiii l’esperit crític dels catalans, el perfeccionisme, les ganes de fer la feina sempre ben feta i impecable. La raó, el raonament és el que juga en la botifarra, si surts de qualsevol carta sempre has de tenir el perquè preparat, perquè si el company considera que no has fet bé et demanarà explicacions i millor tenir-les raonades, així sempre són acceptades o si més no defensables.

La manilla (el 9) és la carta més valorada en aquest joc, junt amb l’as i el rei, però si es juga bé, les cartes més baixes, com el dos, el tres i fins al vuit, es mengen les manilles. A veure si aprenem a jugar-la tots bé i recuperem costums catalanes que sempre ens ensenyen com superar manilles, reis i asos.

No vulguem jugar al pocker, no tenim caràcter per això. Qui hi juga ho fa per desconeixement absolut del que és per excel.lència Catalunya. La botifarra.


http://ca.wikipedia.org/wiki/Joc_de_la_botifarra  La definició .