Perquè crec que la vida de la gent que et deixa es valora pel que fa sentir quan s'en va.
No és un adéu, àvia, és un retrobar-te amb els nostres que ens van deixar abans.
Si fossis terra creixeria en tu
I llevaria fruits d’una rara dolcesa,
Seria Fidel als camins que et solquen la pell
I als Rius secrets que travessen l’entranya
Si fossis mar manllevaria el vent
Per depertar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu
Si fossis bosc estimaria l’ombra.
Només et tinc a tu. Covardament
T’invoco a plena nit amb les mateixes paraules de temps ha. La lluna és groga i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes com un record de mi mateixa i em cauen els dits a terra, lentament, les restes del temps caduc que hi viscut sense viure.
Ara és l’hora vermella dels guerrers,
Marca la cera nova amb dits llarguíssims
Estén-te a terra, acull-me
Sense el teu foc, cap foc no em vivifica
Un petó.
Martí i Pol.
Martí i Pol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada