Mirant per casa dins les caixes velles, que des de fa uns dies remeno he trobat un bocí de paper on hi havia aquesta poesia escrita en motiu i record a una persona. No sabia de qui era però internet fa miracles i ha resultat ser una cançó dels Esquirols. Crec que enalteix els valors, entén què és crear país i com anar deixant en herència generació darrera generació; costums, arrels, un fer i un sentir
Un bon dia per recordar tot això. 11 de setembre Diada Nacional de Catalunya.
Gaudiu-lo, Visca Catalunya!
Cal que deixi la meva casa
i prengui el bastó,
cal que amb una esperança,
cal que amb una esperança,
trenqui la tristor
Faré una cabana de pedra i de fang,
on la terra em doni el seu guany
Clavaré les meves arrels
on la terra em doni el seu guany
Clavaré les meves arrels
creixent de cara al cel,
donaré fruit abundós i l'hivern em despullarà;
de neu em cobrirà
neu que es fondrà poc a poc
Després de la lluita intensa,
vindrà el repòs
deixaré la terra adobada
deixaré la terra adobada
pel meu esforç.
Els fills que em segueixin
potser marxaran,
però, vagin on vagin, constants,
però, vagin on vagin, constants,
clavaran les seves arrels creixent de cara al cel,
donaràn fruit abundós
Cal que deixi la meva casa ...
Cal que deixi la meva casa ...
Els esquirols
Martorell, 10-03-1998
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada