Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

divendres, 15 d’octubre de 2010

Lluís Companys i Jover . Pensem amb el cap i actuem amb el cor

Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous21 de juny de 1882 -Barcelona15 d'octubre de 1940) fou un polític català. Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933), President de la Generalitat de Catalunya(1934-1940) És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.


Bon dia catalans, avui és l'aniversari de la mort de Lluís Companys. Una mort injusta i hores d’ara encara controvertida. 

Una mort que ens ha de fer recordar que molts com  ell han lluitat per el seu país fins la mort. No és el cas actual, gràcies a Déu , però si un exemple de l’època que a ell li va tocar viure.

Molts m’entendran quan dic que és igual quin color portem mentre l’enlairem dignament. Pensem amb el cap i actuem amb el cor. És l’amor a una terra que et veu créixer, a una gent que t’acompanya, a un sentiment que no t’abandona i que no el deixen fluir amb normalitat. Un ofec constant que t’atabala.

Voler ser qui som no té discussió, ser qui som és ser i voler ser és lícit i sentir-se còmode a casa, el més important.

Probablement Companys no va morir perquè ens baralléssim ; probablement Companys no va cridar Visca Catalunya perquè sí. Companys va lluitar amb el què en aquell moment tenia i nosaltres hauríem de pensar que és important fer honor a la seva memòria, i a la de molts altres que no van ser presidents, ni càrrecs importants, gent com nosaltres que treballaven per aixecar un país i mantenir-lo. Tot i que s’han capficat en que ja no existíssim , hem sobreviscut, no us omple d’orgull això?  ens han fet sobreviure, hem d’estar molt contents del que ens han anat deixant les generacions anteriors.

I a mida que Catalunya ha anat canviant ens hi hem anat adaptant, canvis que sempre costen, però que s’aconsegueix salvar-los mirant endavant amb sentit comú.

Tirar endavant, tornar a il.lusionar-nos, construir, apassionar-nos, aprendre, fracassar, regenerar-nos. Això és el que toca ara.

Perquè, no veieu una realitat si us dic que Catalunya s’està abandonant?
Catalunya va donar un gir important després de la sentència de l’Estatut i a partir de llavors sembla que el “divide y vencerás” sigui el nostre propi lema... , doncs no! ho fem nosaltres.

Quan el clam de: “ Som Una Nació, Nosaltres decidim”, era una sola veu! què ha passat?... Qui ens entengui que ens compri eh.

Som i som Nació, tenim llengua, cultura pròpia, costums, tot allò que pot definir pàtria o nació i estem sota una Catalunya dispersa i allunyada de la unitat.

L’eina actual és el vot, i el poble té la veu. No seré jo qui us digui a qui heu de votar, molts sabeu el que jo penso, però sí m’agradaria dir-vos que ho heu de fer. És la manera, no ho veieu! No us n’adoneu!, esteu cansats?, jo també, no és excusa, desafectats? Jo m’il.lusiono penso que podem aportar més del que estem aportant. Penso que podem fer més del que estem fent, penso que tenim l’obligació de canviar allò que no ens agrada, penso que tenim el dret a decidir el nostre futur i desitjaria transmetre una mica de la meva il.lusió i creença en la nostra  Catalunya, en les nostres persones que són l’ànima d’una Catalunya que veig abandonada al que serà ... o què serà!, què serà? , que sigui el que nosaltres decidim, i no m’agrada, no m’agrada veure que deixem de pensar de saber, saber i saber que podem fer-ho.