Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

dijous, 6 d’octubre de 2011

El tennis

Als 4 anys vaig començar a jugar a tennis, no recordo les copes, ni les medalles; com són, la forma, ni tan sols les miro quan vaig a casa els pares i entro a la meva antiga habitació. Però sí en recordo una en especial. És un nen (curiós) amb una raqueta, gorra, cara rodona i molt cofoi. A sota la inscripció, en realitat no hi ha cap títol de campiona o sots campiona. Aquella, la meva primera copa, no posa res ... i posa molt; Posa: Per la Cris Trias. Tenia 6 anys i el meu entrenador, en Joan Torra me la va donar.

En pocs anys vaig començar us ascens que va quedar truncat als 16 anys, tot i que fins als 22 no vaig deixar de jugar, com a mínim, el campionat provincial per equips.  M’encantava entrenar, provar nous cops, noves maneres d’adaptar-me a la pista. La sensació que tenia al entrar i notar com pujava per moments la concentració al piloteig inicial. Sabia que ja estava concentrada, quan cantava. Estudiar a l’adversària, saber-me sola amb tot el que havia entrenat i decidint en pocs segons què, com, quan i per a quin pròxim cop preparava l’anterior cop. Estratègies en cada punt. I intentar guanyar aquella partida que era la única cosa que existia. I si més no, lluitar sempre.

Bé, el meu fer va ser recompensat d’una manera especial fa pocs dies. El dimecres vaig trobar-me un antic entrenador i quan li van preguntar... però jugava bé?   Va contestar: corria molt, lluitava tot. Cert, i poca paciència, arribava un moment en que  havia d’arriscar, sempre amb la dreta (inconscient no ho era), amb cops genials que van portar a la Federació Catalana de Tennis de l’època a reclamar-me per anar a Barcelona quan tenia 9 anys. Però això no va ser possible. No m’hi van deixar anar.

Ni bona, ni dolenta. Lluitadora i guanyadora, també. (ho diuen les copes). Però l’important era la lluita, el córrer, el no donar una pilota per perduda i amb aquest esperit he de poder seguir i segueixo. I amb l’esperit de lluita i d’esforç que dóna l’esport, saber guanyar i perdre, amb aquest esperit d’aprendre dels errors i tornar a competir, tots hauríem de tirar endavant.