Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

dimarts, 6 d’abril de 2010

Contesta a la meva Sensació de Traició FB.

Obro contesta al meu bloc a una discusió que s'ha format després d'una frase meva de decepció envers un partit polític.

Ostres he arribat a la conclusió que tothom és un expert en tot, i jo no en tinc ni idea de res. Jo no puc, tot i pensar que un objectiu nacionalista és la independència, saber si és o no és bona econòmicament, si cal tenir-la per tirar endavant, si és la independència l'únic camí per sortir de la crisi, és tot això la independència o és un crit d'ofeg actual, una manera de voler estar i reivindicar, una única bandera amb la que sortir endavant?, jo es que em plantejo moltes més coses, abans d'agafar i dir, doncs ara tot serà la independència.

A veure si ho poso bé perque això de contestar i reflexionar sobre una conversa rellegida costa una mica i més en un mitja de 100 paraules com a màxim.

Jo hi penso , hi torno a pensar ... i sempre acabo allà mateix. El Nacionalisme, el nacionalisme sí que ens ha d'ajudar. Pensar, actuar, mirar endavant com una nació fent en cada moment el que més calgui per solucionar els problemes que es puguin anar plantejant. Això em donaria seguretat. Un model de país basat en el què és millor pel País, quin altra pot ser millor?, i no em digueu ingenua. No n'hi ha cap de millor, pot estar molt usat, però el fons és el que és, el Nostre País.

Eines que tenim i són aquestes eh, no n'hi ha cap altra, la política. Segueixo mirant i si per mi el nacionalisme ha de ser la bandera de qui governi casa meva convergència i unió és per el partit que ha de governar les properes eleccions . No han tingut la oportunitat de demostrar qui són( no em falleu) ja em va fallar ERC l'any 2003. Jo vaig ser una de les que va votar ERC aquelles eleccions i me n'arrepentiré tota la vida. Per això estic dolguda, enfadada i em sento traïda. Em van robar el vot, primer, i després em van seguir robant tot el que per mi representava Catalunya.

I que hi enteneu de polítiques socials, econòmiques, lleis, estats?, supuso, entenc que aquestes macroestructures anomenades partits polítics tenen especialistes en cada tema i gent molt preparada per afrontar les situacions que el país necessita. Si sempre, sempre, s ho miren sota el Nacionalisme , Catalunya ha de tirar endavant, sola o acompenyada m'és ven igual, el que sigui millor per Catalunya, és el millor per mi.

jaja, va i ja callo!!!

2 comentaris:

Jordi Baez ha dit...

Tot plegat penso que es tracta d'un sentiment. Ser nacionalista es estimar la teva terra, voler el millor per ella, treballar per el seu progrés. Fruir amb un himne pot semblar una tonteria; jo mai en la meva vida, ni de marrec, vaig fruir ni s'em va posar la "gallina de piel" sentint l'himne espanol. Els segadors, o el Cant de la Senyera em fan sentir que soc d'on soc, que estimo casa meva per sobre de tot. Em diran provincià els mesetaris que mai han anat més enllà de Guadalajara. M'ho diran a mi que he recorregut mig món, que parlo 3 idiomes, quan ells no saben rés més que un castellà defectuós. Així som. ERC et va decebre, com a tants que els votaven. La meva ex quasi m'afilia a ERC quan en Pujol encara no era president, allà a la prehistòria. No ho vaig fer, però tenia simpatia per ells. Fins, com tu, el 2003. No els vaig votar, però estava segur que farien el correcte. I que van fer? vendre Catalunya per dues ambaixades, tres poltrones i quatre fotos amb indis que ni se sap on paren. Es complicat, pero t'entenc. hem de tenir molt clar qui treballa, qui estima de debó el seu pais, i que simplement, posant-se una senyera com a vestit, fa el que qualsevol implicat al Gurtel faria: calaix.

Cristina ha dit...

Sí, Jordi. Tot una pena i no puc estar més d'acord amb tú. A mi també s'em posa la pell de gallina escoltant els segadors, només. Fins aviat, Cristina