Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

dijous, 22 d’abril de 2010

Per al meu Heroi. El meu País

Un país el fem tots. Un País és nostre i és meu i serà d'ells i dels meus.
T'estimo Catalunya.


Com sempre i de referència llegendes populars. Patriotes descrits amb gràcia.

Avui em sento especialment sensible i això que m'he llevat amb el peu dret... però m'estic plantejant de llevar-me amb l'esquera i esmorzar després. Així també em passa , el meu mal despertar.  Sensible perquè demà tindre una rosa menys i no perque no me la mereixii ehh, però n'hi  haurà una de menys, això serà un fet, com molts fets a la vida. I en honor a tot el que significa una cosa tant senzilla com una flor, una  rosa , clar, no li treurem protagonisme, que segons conten va tenir la princesa us deixo un llarga descripció "poètica" que ajunta dues coses importants per Catalunya. La Senyera i la rosa. Tot senzill, tot guanyat, i contents perquè el que ens hem guanyat amb els segles ningú, ningú i tampoc ningú té ni autoritat ni té capacitat per negar-nos-ho. T'estimo més Catalunya.

L'Escut de Catalunya

En la que Sant Jordi empunya, bandera de color blanc hi ha l'escut de Catalunya amb
quatre barres de sang.

d'aquestes barres la història, està escrita amb lletres d'or, per saber-la de memòria i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles rei de França i senyor dels catalans, entraren, folls de venjança, en ses terrers els normans. Per sostenir sa corona, demanava el Rei socors al compte de Barcelona. El valent Jofré el Pelós.
Al saber la nova, empunya el comte l'arma i l'escut i s'endú Tot Catalunya cap a França, resolut.
Així que a França arribava amb la flor dels catalans, el rei Carles reculava, atropellat pels normans. I llençant-s'hi de seguida el brau Jofré amb sos valents, va deturar l'envestida dels normans, forts i potents...... Mes quan vençut reculava, l'enemic, rostos avall, un llançò al pit se li clava i el fa caure del cavall.

Dintre una tenda, els de França, ferit al Comte han entrat, posant-li al capsal, la llança i l'escut al seu costat.
I a l'entrà a dur-li la nova, de que els normans han perdut, veu el Rei al Compte jove, mirant trist el seu escut.
- Si a vos se us deu la victòria, per què al Rei trist us mostreu?, si voleu honors i glòria, Comte Jofré, demaneu.
"Des d'avui, de vostra terra sereu Comte independent; sereu mon company de guerra i en pau , l'amic més prudent".

- Grans mercès, Rei de França; li respón Jofre el Pelos, no em reca, no, el cop de llança que dessagna tot mon cos. El que em reca i cor-me-lliga, és veure llis mon escut, sense cap blasó que diga, els honors que hem merescut.

Llavors el Rei de seguida, s'acosta al llit del valent; xupa els dits en sa ferida i així li diu dolçament:

-Amb sang del cor a la guerra haveu guanyat el blasó; quan torneu a vostra terra brodeu-lo en vostre pendó.

I passant quatre ditates del brau Jofré en l'escut blanc,
Hi deixava senyalades
Les quatre barres de sang

Bona diada  Catalunya.