Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

divendres, 7 de maig de 2010

No el sé, encara. Potser algún dia li posi.


M'agrada parlar amb vosaltres, abans parlava a una llibreta (quin canvi), no m'atrevia a escriure els meus pensaments en veu alta, la por, la vergonya ... em feia estar tancada en mi mateixa i no expressar en veu alta el que estava pensant. Fins que un dia vaig llegir una frase catalana: "la vergonya era verda (Cristina, anava dirigit a mi, i a molts d’altres, però la vaig llegir jo primer) i se la va menjar un ase". Aquest fet, afegit a les bestieses, animalades, pocasoltades (aquesta em diu que no és correcte però la deixo)... que he anat llegint pel món em va fer pensar perquè no posar-n’hi més? No vindria d'una oi?. I perquè no? vaig obrir aquest espai, bloc, per escriure i potser algú , algun dia em contestaria. Per aquesta raó els comentaris i els anonimats es respecten en aquest espai-mundà. No he eliminat mai cap comentari, de moment. També és cert, que no n'hi ha hagut cap que fos insultant. (Pobre, del que ho faci!)

Penso, i així ho escric, que els meus apunts, comentaris, escrits, no volen ser res més que reflexions que jo em faig. Les conclusions, els pensaments, les coses que tingui a dir qui ho llegeix són seves i igual de respectables que les meves, i el que és més important, enriquidores, tant per uns com pels altres. I perquè l'efecte que en mi produeixen és de raonament no d'ira, desencís, desencant o decepció.

Criticar per criticar és fàcil, raonar el que critiques ja és més difícil. Expressar el rebuig o l'aprovació a fets que passen no és criticable. No parlo mai d'experiències que no hagi tingut, de converses que no hagin passat , d'opinions compartides en tertúlies amb amics i amigues o simplement fets que em fan pensar, del meu entorn immediat, o no. En definitiva, de moments, de sensacions, de coses i cosetes viscudes que he emmagatzemat al llarg dels meus, diguem, pocs anys, la meitat d'una vida, i haver tret conclusions molt meves a coses que probablement no siguin diferents a les de molta gent. Perquè (penso) no sóc diferent de la resta d'humans, perquè la meva lògica no és diferent a la lògica humana i perquè com qualsevol persona utilitzo el sentit comú quan no tinc respostes i aquest sempre té respostes per tot, si més no raonades.
Qui l’encerta l’endevina. Ai la intuïció, aquesta si que és més complicada, aquesta et fa anar un pas al davant i a vegades estrellar-te, però també et dóna opció a tornar a enlairar-te, tornar a veure l’oportunitat de superar el que podríem considerar derrota i que amb el temps t’adones que només va ser un pas de més en un moment que no calia caminar, en el millor dels casos, clar, en el pitjor una pífia , però pífia.

S’expressi o no, el sentir fa despertar certes inquietuds, a vegades tancades per sempre i no expressades per alguns, altres impetuoses i en forma de volcà (aquestes són difícils d’aturar) i d'altres que fins i tot contant a 10 es passen tres pobles... Aquí hi cap un sens fi de reaccions i respostes més o menys tardanes (depèn del caràcter i de l’estat d’ànim de cadascú) a mil fets, fins i tot el veure passar,- sense veure - , que la mosca vola al revés. L'observació, les ganes d'aprendre, la manera com estar a la vida, pendent d'una mosca eh, no cal gaire més, a mi em fa agafar una màquina d'escriure diguem-li llapis , bolígraf, o ordinador. I posar certes lletres, que es fan paraules i es converteixen en frases i que per a mi tenen un sentit, sempre. Ningú té perquè estar-hi d’acord.

Em ve de gust posar en veu alta tot allò que m'inquieta,-que són masses coses? -, potser si, més coses que puc valorar i treure’n profit. I no saps perquè un dia, creieu-me, un dia ...un tros d’aquí, un tros d’allà i un tros que t’inventes (sempre hi cap no?) perquè queda millor, escrius alguna cosa que fins i tot et fa gràcia.

Perquè tot això? ni idea , de veritat, ni idea, però va així. El començar a escriure perquè si, o no escriure, perquè no... en i per mi no ha sigut cap decisió presa premeditadament, m’hi ha portat potser un mimetisme, probable, molt probable. Una reacció de rebuig també. Una utilització de les noves tecnologies, perquè no? Algú es va negar a sentir la ràdio quan va ser inventada , o la televisió?

Avui aquestes paraules no interessaran a ningú, sabeu perquè?, perquè no fan crítica perquè es consideraran coses personals que no ens van ni ens vénen i no venen. No tenen audiència, només té audiència la crítica destructiva, la crítica perquè si o els escrits d’aprovació o rebuig, a la vegada del tot ignorats per a tots aquells a qui no aproven. I moltes vegades mal entesos i sense treure’n profit, perquè d’entrada, es llegeixen a la defensiva.

Per això és un bloc personal, on hi caben les coses més properes i les coses més llunyanes.

6 comentaris:

Pedra Lletraferida ha dit...

Aviam si llegint-te se'm desperta una mussa que em va marxar del meu blog ja fa uns quants anys, i que m'agradaria que em tornés, si més no, amb un xic de la força i de l'empenta que hi poses tú a les teves lletres. Gràcies, Cris!.

Cristina ha dit...

A veure si és veritat Pere. Segur que torna. ja et vaig dir que agafessis un musuuu. :)

Anònim ha dit...

Mira per on ? a mi les teves paraules m’interessen. És una declaració intimista del perquè, i això és molt important. Aflorar sentiments, idees, desitjos, somnis, potser no agrada a massa gent, com dius tu, atrau més la crítica despietada, però ( potser una minoria) ens agrada mirar per la finestra dels ulls del que escriu i endevinar-li el seus sentiments, les seves raons, i sobre tot, sobre tot: compartir-les FELICITATS CRISTINA esteve

JordiLleyda ha dit...

Cristina,
Enhorabona!! M'ha agradat i m'ha fet aprendre, molt i molt. I tant el contingut com l'estil, francament preciós. Si, viure es ja, per se, prou enriquidor encara que, massa vegades, no ens n'adonem i fem cabòries excesives.

Chapeau, Cristina, chapeau.
Cordialment,
Jordi Lleyda

garmir ha dit...

M'agrada molt el teu Blog.Té un gran nivell.

Carles ha dit...

Hola Cristina,

Vaig llegint els teus comentaris i m'agraden !! Et felicito per la manera que tens d'escriure les teves visions i sensacions personals de les diferents relacions humanes.

Felicitats, segueix escrivint que t'aniré seguint :)

Carles