Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

dimecres, 15 de febrer de 2012

Davids, per triar

Com  alguns sabreu escric una columna al Matí Digital, hereu d’una històrica capçalera catalana dels anys trenta refundat sota el lema de catalanitat, radicalitat i cosmopolitisme. El Matí creu que un teixit humà català que busqui l’excel.lència ha d’ajudar al país i així ho intenta dia a dia. Com ho prova Alfons Cornella a Infonomia buscant  continguts diferents arreu de Catalunya i fora. Per veure com!, intentar buscar perquès?, demostrar que es pot! I ara Antoni Gutiérrez proposa una iniciativa per intentar des del positivisme crear un marc de confiança en les nostres possibilitats com a país. Doncs, benvinguda sigui Good News, Catalunya!

El caràcter pessimista, crític, patidor català sembla no poder encaixar  perfectament en una iniciativa positiva que posa el punt de mira en Catalunya. Molts escrits queixant-nos, molts escrits donant voltes al mateix i mentrestant el temps va passant i ens anem quedant a la cua i perdent l’avantatge que ja ens havíem guanyat.

La mania, la sorruda mania, diria, fins i tot, de mirar el passat ens pot portar, a vegades,  a  ancorar-nos i anar-nos enfonsant cada dia més... i més...

Sóc de les que penso que amb la cara amagada, els ulls tapats i mirant impertèrrita com passen les coses al meu voltant, sense participar, res canvia. Molt  conscient que l’observació porta al moviment.

Com sempre hi ha un però (sóc catalana). Però hi ha un però, al que proposo humilment una solució, amb humor amb energia, un granet de sorra per pujar l’autoestima, l’orgull i els ànims de la gent del meu país (i els meus, evidentment!). País que veig enfonsat, cansat i que s’ha entrebancat … però no ens ho quedarem mirant, oi?! No! Doble repte.


Ja em sap greu per a tots vosaltres, però semblem Davids. …. El gran David! de Miquel Angelo, tot formós i bonic ell. Mireu-vos-el! … però nois, tot li cau ….I com aquest no agafi trempera malament ho tenim. No el veieu! Un home tan perfecte. I decaigut a la vegada. Com pot anar un home així pel món!.

Jo no vull ser com ell, tu no hauries de voler ser com ell.

Traça nois, traça, perseverància, bon humor, il.lusió, despertem!, que estem adormits, hem caigut en una paràlisi crònica i constant d’un somni que quan més tarda més ens adorm. 

No us reconec catalans... no us reconec.

Es hora d’enmirallar-nos en el futur i no viatjar a través del passat. Una mirada enrera només per reforçar un futur que no ens és aliè. Una mirada serena i espavilada, àgil, bellugadissa, inspiradora, trencadora, diferent. Una mirada catalana, que deixa bocabadat.

Feu passes, no us quedeu com aquell David pansit, petrificat. Admirat, sí, però estàtic, blanc, fred i gens despentinat!

Arremanguem-nos més. Sí, més, si cal. Des de quan en fem prou? Som el que hem sigut sempre. Un poble amb essència, un poble que lluita, mal perdi; Un poble que s’aixeca, mal caigui. Un poble, a la fi, que no pot ni hauria de voler defallir.

Jo vull ser en David que guanya en Goliat. No vull ser un David de pedra.

I tu? 



2 comentaris:

Jordi Graells ha dit...

Oi tant, Cristina...! i sobretot posant-hi cent grams de traça, la part més important de la recepta ;-)))

Cristina Trias ha dit...

gràcies Jordi. Sense traça no es va enlloc. Mínim 100gr. A més és una paraula molt maca i que no té traducció exacta. :-)