Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

dimarts, 4 de maig de 2010

Desconcert i cansament.

El President Pujol, va dir no fa gaire que els Catalans estem desconcertats i cansats.
Us explicaré una història d’un home, en Pepito, al qui sempre admiraré i a qui recordo molts cops per mantenir-me més ferma a la vida. Va estar condemnat a mort per el bàndol republicà, i surt fins i tot al llibre dels condemnats. Però mai el van executar. I només perquè tenia les claus de l’esglèsia, fet, per altra banda gens estrany, hi vivia al davant. M’explicava que mentre era al camp de concentració i s’anunciava l’execució d’un company , el company plorava, i ell plorava més. En Pepito pensava, almenys ell ja sap quan és la seva fi, jo encara no.

Un home que va pujar 10 fills junt amb la seva esposa Elvira després d’una guerra civil. Que va ser traït per algú que vivia al costat de casa, nom que no va revelar mai als seus fills, perquè pensava que era passat i el passat que pot provocar rencúnia no cal recordar-lo. I perquè ell ja havia perdonat.

Un home que es va comprar sempre les mateixes sabates, en tenia unes, clar, i comprava les següents quan les necessitava, jo crec que mantenia al fabricant, però això ja és un pensar meu. Un dia em va tocar anar a comprar i al agafar la llista vaig llegir i mirar per si faltava alguna cosa més. A la llista hi havia escrit, pernil, pollastre...(anava llegint) i de cop vaig tenir que mirar dues vegades, posava: “unes sabates noves pel Pepito”. –Elvira? On les he d’anar a buscar? , al final de la vila hi ha un sabater, ell te les donarà. I és que en realitat de veritat, com deia ell, collonsos, si em van bé perquè he de canviar.

Que tenia una col.lecció de monedes de tots els països del món. Treballava a Barcelona, al port. Allà la gent que arribava li donava monedes, xavos …al jovenet que venia de Martorell cada matí. Ell les guardava i col.leccionava. Jo el vaig conèixer mirant-les cada tarda amb una lupa, les acariciava i tornava a posar-les on corresponia. Les ordenava cronològicament i per diàmetre; Les que tenia repetides les posava en paper, en feia rols d’algunes i després ben posades les guardava en caixes de ferro. Les trobava bellíssimes, te les ensenyava, les sospesava, se li veia una brillantor als ulls quan parlava d’elles i no era pel valor, sinó moltes vegades pel què significaven. Totes tenien una història totes les cares tenien un perquè. Pensar en la història que les va fer ens pot ajudar a pensar en el què som i perquè som. El passat marca però el futur es construeix.

Jo tinc una filla adolescent, i penso, si li pogués traspassar tot el que jo sé! Si en faria de coses diferents la nena... i si recordéssim el que els nostres avantpassats eren , van fer, van tirar endavant amb adversitats molt diferents, però no per això adversitats i es van revelar amb el què l’època els deixava...

No hi ha res als gens que traspassi aquest esperit de treball, d’honradesa, d’humilitat, de generositat, d’amor a la nostra terra. D’amor a unes monedes, a unes cares i a unes creus... d’amor a Catalunya pel que era, pel que és i pel que volem que sigui pels nostres fills.

A cada generació li toca alguna cosa, per anar construint País, a nosaltres aguantar per la generació que bé i intentar de totes les maneres possibles que Catalunya sigui i torni a ser respectada.

“Ya no tengo ninguna esperanza en el futuro de nuestro país, si la juventud de hoy toma mañana el poder, porque esa juventud es insoportable, desenfrenada, simplemente horrible.” Hesíodo ( 720 A .C.)

I si ja es deia això al 720 A.C. perquè hem de pensar que és veritat?

4 comentaris:

Pedra Lletraferida ha dit...

Des que l'home és home, i a través de diferents escrits, es fa palés el cicle del que els grecs en deien "hybris". I ara hi som de plè. Heidegger també va dir fa 50 anys, que "Occident està cansat". En Pepito ens va ensenyar quin és el camí per recuperar-nos, tot i que som tan pocs divagant pel desert... ;)

Xavier Caparrós ha dit...

Només volia dir-te que m´agrada el teu escrit. Jo, com Hesíodo, penso el mateix d'aquesta juventut, ma mare de la meva, i, probablement, els meus fills de la següent. És llei de vida, penso, i hem de tractar de guiar-nos, com en Pepito. Gràcies per ajudar-me a recordar a algú que també pensava que jo era un jove insoportable, li agradaria veure que ja no ho sóc.

JordiLleyda ha dit...

Preciós article. Fa pensar...i fa ratificar-nos en els valors que l'exemple de les generacions, ben properes, "massacrades" per la guerra civil i per la duríssima postguerra ens van trametre, silenciosa, però de manera exemplar. I, cert, a l'adolescència dels nostres fills/es ens amoïnem...gairebé sempre sense necessitat. Pocs anys després, superada l'etapa , te n'adones que, com nosaltres, també han assumit els valors i maneres que han vist i captat, sense necessitat d'escoltar-ho, per casa. I, nacionalment, són 300 anys de resistència front l'ocupació i l'adversitat, amb èxit. Sóm i serem. Sóm, i no es mèrit nostre sinò dels d'abans, un cas extraordinari i insòlit. No hem desaparegut com a poble ni com a nació. Sempre hem renascut i tornat a albirar 'alliberament. I, ara, no ens podem queixar massa...perquè, la generació del Pepito, dels pares, dels Benet, Pujol, Raimon Galí, Coll Alentorn, etc....no es van queixar, només. S'hi van posar.....i van tornar a véncer. Perquè resistir en condicions terribles és véncer.I durar i seguir. Tornarem a véncer, segur, i si no som nosaltres serà l generació seguent, o la seguent. Però tornarem a véncer, com van véncer les generacions de la posguerra.

Cordialment,
Jordi LLeyda

Jordi Baez ha dit...

Molt colpidor, com tantes històries anònimes de GENT amb majúscules. Desconexia la frase de Hesiodo, pero la subscric fil per randa. Com sempre, Cristina, magnífica.