Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

diumenge, 30 de maig de 2010

Un petó papa

De vegades tens tantes ganes d'expressar coses que es barregen de tal manera que sembla impossible que puguis acabar d'ordenar-les, sintetitzar-les. Si expresso, com diuen tot el que porto dins, a la cara..., estic arreglada, deu semblar que porto “el mal de sant victu “ dins. Avui pensava que potser és l'excés d'informació al que ens veiem avocats cada dia. No se, les paraules, converses, articles, llibres, discussions, parlaments , oratòries, paraules soles que podem arribar a escoltar, llegir, visualitzar, imaginar, completar i quines queden a la memòria , almenys de manera clara. Si del que es parla es repetitiu arribes a confondre amb qui com quan i perquè ho has parlat, llegit o simplement acabat una resposta a través d'una sola paraula . Les reflexions sobre les coses s’apilonen. 

Què queda doncs al llarg del dia quan vaig a dormir. Aquella frase aquella facció, un somriure, una mirada, un vestit , una rialla, aquella visió, sensació, que més t'ha cridat l’atenció sense saber que en aquell moment passava, i que probablement és la que més recordaràs al llarg del temps.

Sensacions ja no sentides i sensacions que ja no les tornaré a repetir.

Sensacions que perduren en el temps de moments que ja no tornaré a viure. Aquestes venen últimament a la meva memòria i a vegades, crec, penso, que massa sovint i a vegades ,espero, se, que no desapareixeran mai . No fa gaire vaig perdre al meu pare, va ser un trencament fort, la família, es veu de cop sense una peça fonamental i de mica en mica, tothom, es va recol.locant com pot, i no com vol, dins d'una nova vida depenent de com viu en aquell moment el procés d'un dol i una integració a un lloc, que no havia tingut mai moviments. La meva època actual és grisa, per no dir negre i s’anirà aclarint mica en mica però sembla borrosa.  Últimament porto, ja em perdonareu l’expressió, però és la que, ara mateix, defineix millor “ un cacau mental “.

Ni com ordenar, ni com pensar... al final decideixo deixar-me portar per poder escriure alguna cosa, que en mi, ja s’ha convertit en una necessitat.  I evidentment el que millor expresso en aquests moments son els sentiments, la meva manera d’estar en situacions que la vida et fa viure, viure el que toca. I els desitjos  els deixem per un altre dia.

Bona nit papa, un petó. 

2 comentaris:

antoni sacrest i llosas - sacrestllosas@hotmail.com ha dit...

Fantàstic Cristina! I més oportú impossible! Ahir 30 de maig que fa un any que es va morir el meu pare. El teu escrit és un veritable homenatge als pares i les mares que se'n van. Ho expresses perfectament... Només que, vols dir que és veritat això de què passes per una època tan grisa i tan negre? Vols dir que no és més una sensació que no pas la realitat? M'encanta el bona nit papa, un petó... Ho comparteixo absolutament. Gràcies Cristina i, si això és cacau mental, benvingut sigui, segur que et farà crèixer i que t'ajudarà a anar mès enllà i a caminar amb pas ferm cap a la teva realització com a persona humana. Una ben cordial i propera salutació

Anònim ha dit...

Gràcies Cristina! has posat paraules a uns sentiments que comparteixo amb tu, i suposo que amb aquells que han perdut algú estimat i amb un paper important en les seves vides.
Just el dia 30 de maig, que vas escriure aquest post, va ser el meu aniversari, i el sant del meu pare, que ens va deixar fa dos anys... casualitats de la vida!!!
No m'agraden els tòpics, però és veritat que el temps ajuda a guarir ferides... i a més a més, també ens fa grans, per dins i per fòra...
Llavors no et coneixia, però estic segura que ara ja hi ha molts més colors a la teva vida.
Ànims bonica.
Charo