Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

dimecres, 25 de maig de 2011

Màrius Torres. Cançó a Mahalta

Màrius Torres. A baix del Post teniu en Llach cantant-la. Gaudiu-la.

CANÇÓ A MAHALTA


Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.



Tu que m'has descobert el corriol que mena
 al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena
 és que jo també tinc records!
Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni
 pels meus camins no tan suaus.
Potser la teva passa tan manyaga assereni
 els gorgs, els erms i els afraus
i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
 els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
 i un doble paradís perdut.


Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
 els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
 l'ombra de les teves paraules.
Fins la paraula més difícil, els teus fulls
 que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
 la teva mirada ja parla.
Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
 emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
 insinuar-se encara gosa.
I també com un cel desemboirat i ras
 la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
 cap més presència que la d'ella.

Com la boirina que s'aclofa
 quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
 sense sentit;
com una cinta de coqueta
 en un mirall,
o com el vol d'una oreneta
 sobre la vall;
com una mica de musica
 quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
 cria la font;
així t'escau la melangia
 tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
 més ornament.

Tu, que sempre m'aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
 Mahalta?-

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
 que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
 en l'últim zenit del teu braç.
Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
 el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
 d'entrar tot sol en un jardí.

L'aire del teu silenci passa en mi
com en el prat un vent d'ales d'àngel o lliris.
 Estrella del matí,
fes-me oblidar que em moro de que em miris.
Sóc la gota de rou que t'estimava ahir.

màrius torres