CANÇÓ A MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.
Tu que m'has descobert el corriol que mena
al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena
és que jo també tinc records!
Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni
pels meus camins no tan suaus.
Potser la teva passa tan manyaga assereni
els gorgs, els erms i els afraus
i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
i un doble paradís perdut.
Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.
Fins la paraula més difícil, els teus fulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.
Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.
I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.
Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit;
com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d'una oreneta
sobre la vall;
com una mica de musica
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;
així t'escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament.
Tu, que sempre m'aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?-
Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.
Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.
L'aire del teu silenci passa en mi
com en el prat un vent d'ales d'àngel o lliris.
Estrella del matí,
fes-me oblidar que em moro de que em miris.
Sóc la gota de rou que t'estimava ahir.
màrius torres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada