Benvinguts al setembre

"Entre l'ordi i la cibada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada.
Així, alguna vegada, si el negoci o l'interès en un cas tan compromès ha vingut a conduir-nos,
per no voler decidir-nos, ens hem quedat sense res."


"El que s'escriu, dura; el que es diu... ningú l'atura"

dimarts, 31 de maig del 2011

No hi ha vida sense home i dona

“No hi ha vida sense home i dona, però no els tractem com a perpetuació de l’espècie, sinó com un ens individual amb allò que cadascú té de particular i interessant.”
E. Xargay


No sé per què però al llegir aquesta frase he anat a buscar llibres que hi he relacionat, potser sense to ni só, però m’he deixat guiar i he agafat  “Elizabeth Costello” de Coetzee  i “La insostenible lleugeresa del ser” de Kundera.

Coetzee:

En un diàleg entre home i dona de Coetzee: L’home no és seduït  per què la seva voluntat de resistir-se sigui vençuda, sinó per què el fet de ser seduït és un plaer en sí mateix.

Penses que els homes i les dones som dues vides paral.leles i que mai ens trobarem? . Xargai respón

I ser diferents, és dolent? . Xargai respón.”


Kundera:

En el món de l’etern retorn, cada gest suporta el pes d’una responsabilitat insostenible. Aquest és el motiu pel qual Nietzche va anomenar la idea de l’etern retorna la càrrega més feixuga. 

La càrrega més feixuga ens malmet, ens doblega sota el seu pes, ens esclafa,. Però en la poesia amorosa de totes les èpoques la dona desitja rebre la càrrega del cos de l’home. La càrrega més feixuga és, doncs, alhora la imatge de la més intensa plenitud vital. Quan més feixuga és la càrrega, més a prop de la terra està la nostra vida, i esdevé més real i veritable.”



Si la càrrega més feixuga fos l’home i quan més forta és la càrrega, més intensa és la plenitud i més a prop de la terra som,  serà quan més sentim la força de la vida i de les relacions  i per tant ens “necessitem” com diu Xargai: No hi ha vida sense home i dona

I, sí, Coetzee preferim les sensacions a les idees i el tangible a l’abstracte per què també ens porta més a prop de la terra i a una vida més plena, real i veritable.

Tenia prou gana, com per allargar l ‘hora de dinar,…però començava a ploure i em refrescava amb l’airet que entrava per la finestra. La pluja era fina i es deixava entreveure gràcies a un pi que tenen plantat els veïns del davant . Sinó, tampoc l’hauria vist…

2 comentaris:

theknightlord ha dit...

He arribat aquí al teu blog...
Lluny de tu en idees...interessants les paraules que escrius...
Tot l'ànim per a que continuis escrivint...no ho deixis de fer!

Cristina Trias ha dit...

Moltes gràcies... Benvingut, espero t'hi trobis a gust.